Una habitació pròpia

Un dia d'estiu
-----------------

Les pedres del camí fugien baix les rodes de la bicicleta; Samuel ja no podia pedalejar més ràpidament, ni tampoc amb més força; un clot que no va poder esquivar va fer que, per uns segons, perdés l'equilibri. No van arribar a caure, encara que Mireia per poc no va sortir disparada; la nena, de cabells marrons i una mica salvatges,anava agafada al darrere, de peu; la seua bicicleta tenia la roda punxada i el seu pare no havia tingut temps de canviar-li-la.

Era el mes de juliol i el sol bramava; allí mai passava res així que quan van sentir que anaven a treure un cotxe del riu, no ho van dubtar ni un segon. No sabien com ni quan havia parat a dins del riu, però això no els importava; volien ser els primers a arribar perquè ningú els contés res.

Quan varen girar la corba ja van veure que allò era important; hi havia dos cotxes de policia, una ambulància, uns homes vestits de cap a peus amb neoprè i un parell de periodistes.

-Per què creus que hi haurà tanta policia? I l'ambulància, per què l'hauran portada? - Va preguntar Samuel.
-Tu que creus? - Va respondre Mireia. Per a tenir només 9 anys era una nena molt espavilada. - Si està l'ambulància, serà perquè creuen que pot haver-hi algú.-
- Però... si hi ha algú dins,deu estar mort, no? -
- Evidentment, però hauran d'emportar-se'l d'alguna forma. - Respongué la nena.

Van arrimar-se fins a una cinta blanca i roja, que un policia estava acabant de posar.Estaven una mica més lluny del que els agradaria, però així i tot podrien veure-ho bé.

Remolcar el cotxe havia costar gairebé una hora i Mireia i Samuel ja estaven una mica farts, pensaven que allò anava a ser més interessant, però la veritat havia sigut més aviat avorrit i amb la calor que feia el que més els abellia era anar a prendre un gelat.

Just quan estaven pujant a la bicicleta, van sentir com un dels policies deia: «Aquí no hi és.Està buit. Pareix que va aconseguir escapar-hi, abans que el cotxe caigués a l'aigua. Caldrà informar de seguida i seguir buscant.»

-Qui creus que serà?- va preguntar Mireia. - Has sentit que estiguen buscant a algú?-
-No, però ara mateix tampoc m'interessa massa.Fa molta calor. Anem aper un gelat. Açò ha sigut un avorriment,total. - Es va queixar Samuel mentre començava a pedalejar; només pensar amb el gelat de xocolata, ja li venia salivera.

Mireia va mirar una vegada més cap al cotxe que acaben de treure del riu i no va poder evitar pensar que si aquella persona havia escapat, podia estar molt a prop d'allí. Quan varen girar la corba, va decidir oblidar l'assumpte i pensar amb el gelat de pistatxo i móra que anava a menjar-se. «Què els adults es preocupen de les coses avorrides», va pensar.

T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!