http://www.unahabitaciopropia.com/ Últimas noticias Made with sgcMagazine, by Xatcom.net - diseño web valencia http://www.unahabitaciopropia.com/nadal-florenci-id71.html http://www.unahabitaciopropia.com/nadal-florenci-id71.html Sun, 24 Dec 2017 17:34:27 GMT Florenci, tot i que s'acostava Nadal, estava content i això només podia explicar-se si algú a prop seu, era molt desgraciat. Aquell matí s'havia assabentat que el seu veí havia perdut la feina i allò li havia alegrat el dia. Estava fart del seu veí, però sobretot dels seus fills. No paraven mai quiets i els crits se sentien a totes. Mai li havien agradat massa, però va ser total quan un dia a l'ascensor, mentre Florenci intentava ser amable, Florenci li va comentar: «Segur que ara no tindries fills, eh!» i el veí li va contestar: «I tant! Els meus fills són el meu tresor. Em fan molt feliç.» Des d'aleshores la poca empatia que alguna vegada havia sentit per aquell home, va desaparèixer del tot. «A veure si ara que ha perdut la feina, no he d'aguantar tanta nadala; segur que era un treballador pèssim, sempre arribant tard perquè algun fill s'havia fet malalt o eixint abans per a poder recollir-los a temps. Un poc de serietat!» va pensar Florenci. A la tarda, després d'un dia de feina ben feta va anar a fer la compra setmanal. Quan entrava al pis, una de les bosses es va trencar i totes les nous van rodar per terra; Florenci en va trepitjar una i va caure, donant-se un fort colp al cap. «Florenci, estàs bé?» preguntava el seu veí, mentre l'ajudava a incorporar-se. «Sí, gràcies. Quina mala sort, haver trepitjat una nou.» «Vols que truquem al metge o a una ambulància?» preguntava el seu veí. «Estic bé. Gràcies per ajudar-me. Per cert, volia dir-te que em sap greu això de la feina i que si necessiteu alguna cosa...» «Gràcies, Florenci. Eres molt amable.» Contestà el veí amb cara de sorprès. L'endemà, Florenci no va obrir l'oficina, va anar al centre a comprar llums, terçanell, boles i un arbre; es va passar el dia decorant el seu pis i també l'escala de l'edifici. Quan els veïns van començar a tornar a casa, quedaven al·lucinats amb la decoració que havia aparegut de sobte per tot l'edifici, fins i tot hi havia un Pare Noel gegant, que impedia accedir a les bústies. Semblava que Florenci no tenia mesura, cada dia afegia una cosa més. Els veïns pensaven que en passar les festes, Florenci tornaria a ser l'home antipàtic que era abans, però no van tenir aquesta sort. Dos mesos després, el Pare Noel gegant seguia presidint l'entrada de l'edifici. Havien intentat raonar amb Florenci, però no van aconseguir res; així que un dia els, els mateixos veïns van començar a llevar la decoració, però quan Florenci es va assabentar va posar tot el que havien llevat i va afegir algunes coses més. Desesperats, els veïns, decidiren acabar amb el problema. Havien arribat a la conclusió que el colp al cap havia canviat a Florenci i que si rebia un altre colp al cap, potser tornava a ser el d'abans. Van idear un pla i aquella nit mateixa, quan Florenci estava absort observant les llumetes de l'arbre, dos veïns es van acostar per darrere i li van pegar amb una fusta; tenien tanta por de fer-li mal, que quasi no el van tocar. Van agafar aire i aquesta vegada li van donar tan fort, que Florenci caigué a terra mort. «Crec que li he pegat massa fort» va dir el veí de Florenci. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-12-24 http://www.unahabitaciopropia.com/supernova-id68.html http://www.unahabitaciopropia.com/supernova-id68.html Fri, 03 Nov 2017 09:15:19 GMT Des del moment que vaig veure els seus ulls, em vaig saber perduda. Odie reconèixer-ho, però acomplia tots els tòpics: guapíssim, pinta de «tipo malo» i buscador de problemes. Ballava al seu son i els dos ho sabíem. Els dies es desfeien, les ones trencaven a les roquesi cada dia estava més enfonsada en els seus braços. Justificació? Cap. Era com nedar amb cocodrils. Sensacions a flor de pell, samarretes ajustades i carreres amb moto; coquetejos, ximpleries varies i nits infinites, però jo sempre torne al seu costat. IDIOTA DE MI. «Estaré amb tu fins a l'horitzó» «t'estimaré fins a l'hivern» em deia ell. Em sent com una supernova, cremant-me a la velocitat de la llum. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-11-03 http://www.unahabitaciopropia.com/bestioles-id66.html http://www.unahabitaciopropia.com/bestioles-id66.html Tue, 17 Oct 2017 09:47:28 GMT Allí, asseguda baix dels pins, va respirar l'aire de la muntanya; feia fresca i el sol s'esgolava entre les branques. Havien arribat cap a mig matí, després de registrar-se i escollir parcel·la, van descarregar i muntar la tenda. Tenien pensat anar a celebrar el primer dia de vacances, anat a dinar a algun bar o restaurant del poble. Joan havia anat al bany, mentre ella gaudia de la natura en silenci. De tant en tant se sentia el soroll que feien les pinyes en soltar-se i impactar a terra, al damunt del cotxe o de la tenda. Clàudia contemplava els esquirols, que recorrien les branques i tiraven pinyes i fulles; alguna queia amb molta força, com si l'esquirol s'enfadés quan s'acabaven els pinyons. «Si una d'aquestes em cau al cap, de segur que em fa mal» va pensar Clàudia. Just en eixe moment, una pinya llançada amb molta ràbia li va donar just al mig del cap. No va fer cap soroll especial, ni la pinya ni tampoc Clàudia; la vegetació del terra va silenciar el cos mort i al cap d'un segon, una altra pinya va caure uns 50 metres més enllà, els esquirols seguien a la seua, la natura seguia el seu camí. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-10-17 http://www.unahabitaciopropia.com/un-dia-destiu-id63.html http://www.unahabitaciopropia.com/un-dia-destiu-id63.html Fri, 02 Jun 2017 13:30:42 GMT Les pedres del camí fugien baix les rodes de la bicicleta; Samuel ja no podia pedalejar més ràpidament, ni tampoc amb més força; un clot que no va poder esquivar va fer que, per uns segons, perdés l'equilibri. No van arribar a caure, encara que Mireia per poc no va sortir disparada; la nena, de cabells marrons i una mica salvatges,anava agafada al darrere, de peu; la seua bicicleta tenia la roda punxada i el seu pare no havia tingut temps de canviar-li-la. Era el mes de juliol i el sol bramava; allí mai passava res així que quan van sentir que anaven a treure un cotxe del riu, no ho van dubtar ni un segon. No sabien com ni quan havia parat a dins del riu, però això no els importava; volien ser els primers a arribar perquè ningú els contés res. Quan varen girar la corba ja van veure que allò era important; hi havia dos cotxes de policia, una ambulància, uns homes vestits de cap a peus amb neoprè i un parell de periodistes. -Per què creus que hi haurà tanta policia? I l'ambulància, per què l'hauran portada? - Va preguntar Samuel. -Tu que creus? - Va respondre Mireia. Per a tenir només 9 anys era una nena molt espavilada. - Si està l'ambulància, serà perquè creuen que pot haver-hi algú.- - Però... si hi ha algú dins,deu estar mort, no? - - Evidentment, però hauran d'emportar-se'l d'alguna forma. - Respongué la nena. Van arrimar-se fins a una cinta blanca i roja, que un policia estava acabant de posar.Estaven una mica més lluny del que els agradaria, però així i tot podrien veure-ho bé. Remolcar el cotxe havia costar gairebé una hora i Mireia i Samuel ja estaven una mica farts, pensaven que allò anava a ser més interessant, però la veritat havia sigut més aviat avorrit i amb la calor que feia el que més els abellia era anar a prendre un gelat. Just quan estaven pujant a la bicicleta, van sentir com un dels policies deia: «Aquí no hi és.Està buit. Pareix que va aconseguir escapar-hi, abans que el cotxe caigués a l'aigua. Caldrà informar de seguida i seguir buscant.» -Qui creus que serà?- va preguntar Mireia. - Has sentit que estiguen buscant a algú?- -No, però ara mateix tampoc m'interessa massa.Fa molta calor. Anem aper un gelat. Açò ha sigut un avorriment,total. - Es va queixar Samuel mentre començava a pedalejar; només pensar amb el gelat de xocolata, ja li venia salivera. Mireia va mirar una vegada més cap al cotxe que acaben de treure del riu i no va poder evitar pensar que si aquella persona havia escapat, podia estar molt a prop d'allí. Quan varen girar la corba, va decidir oblidar l'assumpte i pensar amb el gelat de pistatxo i móra que anava a menjar-se. «Què els adults es preocupen de les coses avorrides», va pensar. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-06-02 http://www.unahabitaciopropia.com/sala-8-id61.html http://www.unahabitaciopropia.com/sala-8-id61.html Thu, 11 May 2017 18:59:41 GMT Ja m'havia fixat en aquell home, perquè només obrir s'havia arrimat amb una llista de llibres de consulta llarguíssima. Havia ocupat una de les taules i va cabussar-se entre aquella pila de textos, sense moure's del lloc, ni tan sols per a anar al lavabo, en tot el matí. La sala número 8 estava tranquil·la. Encara que faltava poc per a l'hora de dinar, no hi havia massa buits a les taules. De sobte, el silenci va quedar trencat per un crit; no era un crit esgarrifós, sinó d'alegria, de victòria. - Per fi!- Cridava aquell home; alçava els braços en l'aire i ballava sobre si mateix. Va agafar un dels llibres de consulta i abans de sortir de la sala, es va arrimar i em va fer un petó a la galta mentre em donava les gràcies. Tots estàvem sorpresos; alguns espantats pel crit tan sobtat. La sala va quedar en silenci una altra vegada, però ara tots volíem saber que havia descobert aquell home als llibres, que l'havia fet tan feliç. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes social! 2017-05-11 http://www.unahabitaciopropia.com/polvorins-id58.html http://www.unahabitaciopropia.com/polvorins-id58.html Mon, 24 Apr 2017 18:33:51 GMT Els pares de Sara sempre havien treballat en la seua pastisseria; havia sigut el seu somni des de joves i quan la seua filla els va dir que volia seguir-hi amb el negoci, la felicitat encara va ser més completa. L'únic problema era que Sara no tenia massa traça. La van enviar a les millors escoles de pastisseria, amb els millors mestres i dominava la teoria i la tècnica com ningú, però el resultat solia ser desastrós. Totes les nits, el matrimoni veia a la seua filla anar-se'n al llit amb un llibre de pastisseria i aleshores a la mare el cor se li feia petit i al pare els ulls se li omplien de llàgrimes; no volien ferir els sentiments ni les esperances de la seua filla, així que moltes vegades refeien la feina de Sara, sense que aquesta se n'adonés. Un dia, mentre treballaven en un pastís d'aniversari la campaneta de la porta va sonar. L'home es va rentar les mans, se les va eixugar i va anar cap a la part de la botiga a atendre al client; es tractava d'un home alt i un poc gros que vestia una camisa i un pantaló perfectament planxat. - Bon dia, Eustaci. Teniu un aparador que fa molt de goig!- Va dir l'home elegant. - Bon dia, Don. Gràcies. La meua família i jo ens esforcem molt perquè així siga.- Va contestar el pastisser. - Que li abelliria provar?- - En realitat, venia a oferir-te un negoci.- Contestà aquell home, sense esborrar el somriure fals de la cara. - Mire, no voldria fer-li perdre el temps, Don. No ens interessen els seus negocis. Nosaltres som una pastisseria petita i no volem moltes complicacions. És molt amable per haver pensat en nosaltres, però no ens interessa. Si em disculpa, he de tornar a la feina o no podré entregar el pastís a temps. Que tinga un bon dia.- Eustaci, va desaparèixer dins de l'obrador i aquell home es va quedar allí plantat, amb cara de pocs amics. Eustaci no va dir res a la dona ni tampoc a la filla i com que els dies havien anat passant i Don no havia tret el cap més per la pastisseria, va pensar que tot havia quedat oblidat. Unes setmanes després, el matrimoni va anar a passar el cap de setmana a casa d'uns amics. Durant la setmana havien estat treballant més del compte per a deixar totes les pastetes, galetes, croissants... preparades perquè Sara no tingués problemes. Quan per fi van marxar, Sara es va adonar que s'havien oblidat dels polvorins (unes galetes cruixents i sedoses al mateix temps) que sempre feia Sara i que sa mare refeia sense que la jove ho sabés. L'endemà, la jove va preparar l'aparador amb els croissants calentets, les galetes amb trossos de xocolata, pistatxos i herba-sana, pastissos meravellosos i com no, els polvorins fets per ella sola. Estava molt satisfeta per fer-se càrrec de la pastisseria. Al poc d'obrir els primers clients ja omplien la botiga. Al final del matí, quan va arribar l'hora de tancar s'havia venut gairebé tot, excepte els polvorins. Sara estava ja endreçant i preparant-se per a tancar quan va entrar un últim client. La jove es va quedar paralitzada i el cor va començar a bategar-li molt de pressa. - Bon dia, maca. Voldria parlar amb el teu pare.- Va dir Don. - Boon dia, Don. El meu pare no hi és. Avui estic jo d'encarregada.- Va poder dir Sara; estava molt nerviosa i li costava pensar. - Ah! Estic segur que pots ajudar-me igualment. Vaja, això són polvorins? Puc provar un?- - Clar! Els he fet jo, espere que li agraden.- Va contestar Sara molt orgullosa. Don agafà un polvorí i va pegar-li un mos. Aquelles pastetes estaven seques com un dia d'estiu en mig del desert, així que per molt que l'home va mastegar i salivar, aquella pasta va anar fent-se una bola que quedà atrapada en la gola. Don va començar a canviar de color i a fer coses rares amb els braços. Sara no sabia que fer. Va eixir al carrer a demanar ajuda i alguns veïns van córrer a ajudar-la, però no es va poder fer res. La notícia va córrer com la pólvora i la pastisseria on havia mort el cap de la màfia, Don Papardelle, es va fer famosa; però la pobra Sara estava desconsolada i durant un temps no va voler ni aparèixer per la pastisseria. Fins que un dia, sense saber molt bé perquè es va llevar i va tornar a fer els polvorins i aquella vegada va posar tanta passió que li van quedar boníssims: cruixents i sedosos. Aquell dia, mentre Sara despatxava, va entrar un client i quan va ser el seu torn va dir: - Bon dia, podria posar-me uns quants 'mata-mafiosos'? He sentit que són els millors de tota la ciutat!- La resta de clients va mirar a Sara, esperant que es posés a plorar desconsolada, però la jove es va posar a riure mentre agafava el cartellet on posava polvorins i el canviava per un altre on acaba d'escriure a mà: 'mata-mafiosos'. -Espere que li agraden.- Va contestar Sara amb un somriure. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-04-24 http://www.unahabitaciopropia.com/vels-al-vent-id56.html http://www.unahabitaciopropia.com/vels-al-vent-id56.html Thu, 23 Mar 2017 13:47:36 GMT Vaig seure a l'autobús i només podia mirar aquella senyora, més aviat noia, que estava asseguda davant meu. Per a ser sincera, no podia deixar de mirar-li els peus, els seus peus i les sandàlies plenes de pompons que duia. Feia calor; l'aire condicionat estava apagat i les gotes de suor començaven a caurem per l'esquena. Era molt desagradable, l'olor de tota la gent que hi havia a l'autobús. Vaig mirar cap a la finestra i allò que vaig veure em va sobtar: una font de l'avinguda principal, plena de nens i nenes jugant amb l'aigua. Quina enveja. Jo també volia posar els peus allí dins. Després vaig pensar en l'aigua, bruta i plena de gèrmens i les ganes em va passar una mica. 'Pròxima parada: carrer de Sorolla.' La megafonia em transporta a la platja de la Malva-rosa; a un quadre de Sorolla, amb les dones vestides de blanc amb els vels dels barrets volant i el soroll de les ones acaronat les orelles. Tanco els ulls i sento el salnitre a la pell i l'aigua fresca als dits dels peus. Omplo els pulmons de brisa marina i escolto les gavines cridant al cel. Després somric; la platja de la Malva-rosa ja no és tan idíl·lica, ara hi ha un McDonald's quasi a tocar de l'aigua i també moltes prostitutes. La bellesa dels vestits blancs ha desaparegut i ara només hi ha noies molt primes que et fan... T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-03-23 http://www.unahabitaciopropia.com/res-per-aci-id53.html http://www.unahabitaciopropia.com/res-per-aci-id53.html Fri, 03 Mar 2017 09:28:26 GMT Els aplaudiments omplin la petita carpa i el Gran Tedoroski saluda content. Ja darrere de l'escenari, se li acosta un home molt ben vestit. Continua llegint a unahabitaciopropia.com Els aplaudiments omplin la petita carpa i el Gran Tedoroski saluda content. Ja darrere de l'escenari, se li acosta un home molt ben vestit. - Bona tarda, em diuen Vicenzo Audette i m'agradaria ser el seu representant.- - Bona tarda, jo sóc Jan o el Gran Tedoroski, com preferisca. Com sap que no tinc representant?- - Està clar que o no en té o és molt dolent; sinó seria un mag conegut arreu del país.- va dir Vincenzo. Jan va somriure i li va dir: - Mire, li agraeixo l'interès, però no crec que li convinga representar-me.- - Com? Hauria d'estar boig per a no voler representar-lo!- exclamà Vincenzo. - Vosté és un gran mag! Els seus trucs, el muntatge del seu espectacle... tot és fantàstic; fantasia, sorpresa, feia molt de temps que no veia un públic tan meravellat.- - Moltes gràcies per les seues paraules. Pose molta dedicació, m'esforce molt i m'agrada saber que es nota.- contestà Jan molt orgullós. - Però ja sé que va a dir-me, han vingut altres representants i no hem arribat a un acord, perquè jo no vull fer gires multitudinàries, ni omplir grans teatres. Tampoc m'importa la fama, ni els diners; jo tan sols vull veure la cara de felicitat dels nens i això ja ho tinc ara.- - Clar que no pot anar a sales molt grans, perdria tot el seu encant! Però és una llàstima que no es done a conèixer, té molt de talent i aquests espectacles... no deu de guanyar gaire.- - Mire, jo no vull renunciar a vindre a llocs com aquests. Em vaig criar en un barri paregut a aquest i sé que de vegades és molt dur; així que si puc fer que durant una hora obliden els problemes i tornen a creure en la fantasia i la màgia... ja em done per satisfet. - va contestar-li Jan. - Els materials són cars i vosté té cura de cada detall... quant de temps creu que podrà seguir així?- va preguntar-li Vincenzo, mirant al seu voltant. Es trobaven en una petita casa de cultura d'un barri humil d'una ciutat enorme. La veritat era que cobrava molt poc i que començava a ser difícil comprar material nou. Jan feia mesos que pensava com s'ho faria per a seguir endavant i no havia trobat altra solució que buscar-se una altra feina amb la qual mantenir els espectacles de màgia. - Si fes espectacles en teatres coneguts, festes privades... sense perdre l'essència dels seus números, podria seguir venint a barris com aquests i segurament sense cobrar res.- continuà Vincenzo. - No cobrar seria genial!- va dir Jan, mentre rumiava la proposta. Van anar a una cafeteria i davant d'un bon plat de galetes de canyella, van acordar les clàusules del contracte. - Pare, perquè no podem entrar?- va preguntar Maia, impacient. - Encara falta una mica, dolça.- va contestar-li el seu pare amb un somriure. Maia i el seu pare, junt amb altres nens i pares, estaven fent cua davant de l'associació de veïns del seu barri. És la segona vegada que el Gran Tedoroski va al barri i des que el van veure, que Maia diu que vol ser «maga». A la mà porta un full on ha dibuixat a Jan amb la seua capa morada, plena d'estreles brillants; Maia també s'ha pintat a ella mateixa com si fos l'ajudant del mag, amb una vareta i un gran barret de punta. Quan per fi obren la porta, tots queden meravellats; aquella sala lletja i vella s'ha convertit en una petita carpa de circ. Les parets estan cobertes de teles de colors, els taulells freds han estat coberts per catifes i al mig de la sala una estora gran i rodona simula la pista del circ. Tots seuen, nerviosos. - Mira Maia, que bonic!- - Shhhh, pare! Que l'espectacle comença ja!- respon Maia emocionada. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-03-03 http://www.unahabitaciopropia.com/roig-id50.html http://www.unahabitaciopropia.com/roig-id50.html Tue, 14 Feb 2017 10:08:06 GMT Aquell dimecres, Paula ja no va poder més. Estava cansada i decidida a canviar de vida. Havia estat cega durant tant de temps! La seua mare ja li ho deia «Ai! Paula, no es pot ser tan confiada!» Però que podia fer! No sabia ser d'una altra manera; ja en tenia prou! Estava farta que li prengueren el pèl. Assabentar-se'n que el cap havia fugit emportant-se tots els diners, havia sigut massa. Com no s'havia adonat del que passava? Sempre era educat i pareixia bona persona, qui ho hagués pensat! Les llàgrimes d'impotència li rodolen per la cara mentre va a veure la mare. Pensa que la consolarà, però li diu que no li estranya gens, que el món està ple de poca-soltes i que ara s'haurà d'espavilar i trobar una altra feina. Més enfonsada encara va cap a casa; de camí s'adona que totes les botigues estan decorades amb «Cupidos», fletxes i cors rojos; a l'aparador de la Sucrera els pastissos de maduixes i nata amb forma de cor ho han envaït tot. «Odie Sant Valentí!» pensa Paula, amb el cor roig de ràbia. Quan arriba al pis vol cridar, plorar i de sobte el timbre. Aclucant els ulls i aguantant la respiració, obri sense preguntar qui és; al replà de l'escala apareix Enric. Com sempre, va molt guapo amb americana, camisa i texans. I com sempre que el veu, el cor li fa un bot. Es posa nerviosa, comencen a suar-li les mans i les paraules se li amuntonen a la boca, però hui no vol comprar-li un altre llibre que no necessita. Té les prestatgeries plenes de volums que no ha utilitzat mai, perquè ella és així de pàmfila. No sap dir que no a ningú i tampoc a l'home que ven enciclopèdies. El deixa passar, com sempre. Li posa un cafè i mentre ell li mostra uns exemplars nous, Paula només pot fixar-se amb un dels botons de l'americana, mig descosit. Li mostra una imatge d'una platja paradisíaca i s'imagina allí estirada amb una beguda a la mà, lluny de tots; de fons, la veu dolça i alegre d'Enric contant-li les virtuts del llibre que té entre mans: que si és molt interessant, que si molt bonic... Quan torna a mirar Enric a la cara, ha perdut tot l'encant. És com el seu cap, un pocavergonya que només s'aprofita d'ella. Cada vegada està més cabrejada. Asseguda al menjador de casa, escoltant a aquell venedor parlar, nota com la rabia creix a dins seu; la cara li bull i les mans li tremolen. De sobte, sense ser gaire conscient, es posa dreta, li furta el llibre de les mans i li pega al cap; el copeja amb tanta força que per poc no perd l'equilibri. El venedor cau mort damunt la taula. La sang frueix per damunt del cobretaula blanc. Paula s'ho mira tranquil·la. No havia planejat allò, però es troba alliberada, com si pogués respirar per primera vegada. Va a l'habitació i prepara una maleta menuda. De peu davant de la taula del menjador contempla com la sang ha format una bassa damunt de la catifa. «Quina llàstima, aquesta catifa m'agradava molt» pensa. Es posa l'abric i tanca la porta darrere seu, una platja preciosa l'espera. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-02-14 http://www.unahabitaciopropia.com/expedicio-vaiola-segona-part-id48.html http://www.unahabitaciopropia.com/expedicio-vaiola-segona-part-id48.html Wed, 01 Feb 2017 14:06:34 GMT Dia 62. El dia ha sigut dur. Hem acampat en una mena de cova per tal de protegir-nos del fred i del vent. Els homes semblen tranquils i alleujats, saben que fins a l'alba encara queden unes quantes hores de descans. Continua llegint a unahabitaciopropia.com Dia 62. El dia ha sigut dur. Hem acampat en una mena de cova per tal de protegir-nos del fred i del vent. Els homes semblen tranquils i alleujats, saben que fins a l'alba encara queden unes quantes hores de descans. Després de parlar amb Magnus (dono gràcies que el meu amic volgués acompanyar-me en aquesta aventura), he decidit que seguirem fins al cim o, si més no, ho intentarem. Dia 63. Quan la llum del sol ha començat a esborrar les ombres, quasi no havia pogut tancar els ulls. En començar la jornada, ningú pensava que acabaríem el dia sent 5 persones menys. L'ascens ha estat complicat; Percy ha relliscat i ha caigut per un precipici de poca altura. S'ha trencat el peu i pot ser la mà dreta, ha tingut sort. Thomas, Will, Eustace i Orlando han marxat amb ell; els he demanat que no tornen, però no sé què faran. Els 5 que quedem hem aconseguit arribar al peu del cim. Si no passa res, demà podrem creuar a l'altre costat. Ningú ha comentat res, però amb l'accident i el terreny tan escarpat, tots estem un poc desanimats. Aquests homes estan aguantant molt bé la pressió. Seguim sense senyals de vegetació. Cada vegada tinc més dubtes. Serà una bogeria tot aquest viatge? Dia 64. Avui no hem pogut avançar; el vent ha sigut massa fort. Ara fa una hora que ha parat, però ja era massa tard per a posar-se en marxa. Estic, estem eufòrics! Hem trobat una flor! Una flor meravellosa: de pètals grans, blancs i lila, en mig de tanta roca! Deu significar alguna cosa, no pot ser una casualitat. És massa fosc, haurem d'esperar a demà per a veure si en trobem més. No crec que pugui dormir. Esperança! Dia 65. No puc expressar com em sent. Ahir pensàvem en fer mitja volta i hui estem asseguts al costat d'un riu, envoltats d'arbres i flors mentre escoltem els cants dels pardals. El meu tiet tenia raó. Aquest matí, només clarejar el dia, hem començat a inspeccionar els voltants a la recerca d'alguna cosa que ens indiqués per on seguir. Sense adonar-nos-en hem començat a baixar un pendent i quan anàvem a fer mitja volta, l'he vista: una altra flor blanca i més enllà, una altra. Hem seguit caminant i de sobte tot el sòl estava cobert de flors i plantes xicotetes; 250 m més endavant ens hem quedat bocabadats, semblava que haguéssim passat per una porta i viatjat a la selva: aus que semblen tropicals de tants colors com tenen, arbres alts i plens de fruits que no hem vist mai, un riu... No hi ha paraules. Tots hem cridat, botat i alguns han ballat! Grand Woursworth no estava boig. No ens queden moltes provisions. Hem decidit que estarem dos dies recopilant proves i després començarem la tornada, ens reorganitzarem i tornarem per a documentar bé la troballa. Estic segur que hi ha moltes espècies de flora i fauna mai vistes; la flor blanca que vam trobar, per exemple, he decidit anomenar-la Vaiola, com la meva estimada. Crec que aquesta nit ningú de nosaltres podrà dormir. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-02-01 http://www.unahabitaciopropia.com/expedicio-vaiola-id44.html http://www.unahabitaciopropia.com/expedicio-vaiola-id44.html Tue, 10 Jan 2017 15:34:10 GMT Vaig avivar el foc i vaig posar la tetera amb aigua al damunt de les flames. Després de dos mesos d'expedició, el cafè només ens duraria uns dies més, però de moment podíem seguir gaudint d'aquell petit plaer. A poc a poc, tots havien anat alçant-se i apropant-se al foc. Es podia veure als seus rostres, que el cansament i la falta de resultats començava a afectar-los. Una hora després ja havíem menjat (unes galetes salades, una tassa de cafè aiguada i civada cuita amb aigua), havíem recollit el campament i apagat el foc; tots estàvem preparats per a seguir endavant; no podríem fer-ho molts dies més o no ens quedarien prou provisions per a tornar a casa, així que més prompte que tard hauria de prendre una determinació, hauré de decidir si vull seguir endavant o donar la raó a aquelles persones que creuen que tot açò no ha sigut més que una bogeria. Comencem a pujar la muntanya; l'ascens serà dur, atès que quasi no hi ha vegetació i tot són roques soltes que dificulten el pas; poses on poses el peu, un redolar de pedres cruix baix les botes. A pesar del cansament, cap dels homes s'ha queixat, ni tampoc ha dit res de tornar enrere; tots volem continuar i intentar trobar la vall sobre la qual el meu tiet va escriure al seu diari, que ara jo porte a la butxaca de la motxilla. Vaig créixer escoltant les anècdotes de les seues expedicions i sempre havia volgut acompanyar-lo, però quan va morir jo encara era un nen; l'única cosa que em quedava era guiar els meus propis viatges i intentar estar a l'altura del gran explorador Grand Woursworth. Mai havia pensat a anar a buscar-lo o seguir els passos de la seua última aventura, fins que el Coronel López va trobar les seues restes i alguns dels seus objectes personals, a uns cinc dies de camí d'ací. Entre aquells objectes estava el diari que el meu tiet sempre portava al damunt; la lectura d'aquest em va convèncer; havia de fer el mateix viatge i demostrar que Grand Woursworth no era un boig i que aquella vall frondosa i plena de noves espècies que havia descrit existia i que no era una conseqüència del cansament i la fam que havia patit dies abans de morir. Així em vaig embarcar en aquesta empresa i ara em trobe a punt de fer mitja volta, decidit a no posar en risc la vida de cap dels homes que m'acompanya. Continuarà... T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2017-01-10 http://www.unahabitaciopropia.com/proxima-parada-id42.html http://www.unahabitaciopropia.com/proxima-parada-id42.html Wed, 21 Dec 2016 14:31:01 GMT M'agrada viatjar amb metro; m'agrada que els viatges siguin relativament llargs i amb bastant gent. Quan viatge amb metro em diverteix analitzar els passatgers: la roba, les cares, els gestos i intentar endevinar la seua vida; Continua llegint a unahabitaciopropia.com M'agrada viatjar amb metro; m'agrada que els viatges siguin relativament llargs i amb bastant gent. Quan viatge amb metro em diverteix analitzar els passatgers: la roba, les cares, els gestos i intentar endevinar la seua vida; em fa sentir com Sherlock Holmes: aquest home du fang a les sabates així que deu viure en el camp o aquella dona porta un caramel enganxat a la faldilla de caixmir, segur que té fills xicotets. Crec que se'm dóna prou bé, encara que per a la meua feina no m'importa a què es dediquen. Avui per exemple, davant de mi s'ha assegut un home major, d'ulls blaus i freds, com si hagués perdut tota l'esperança. No sé el perquè, però immediatament he pensat que era un nazi amagat o un cap de la màfia. En realitat l'aspecte ens duu a equivocació moltes vegades. Ens fiem de la gent amb americana i desconfiem dels que no en porten i així ens va. Quan ja portava tres parades ha pujat un xic jove, esportives, barba, ulleres, un «hipster» crec que es diu ara. Pareix educat (s'ha alçat per a deixar seure a una dona major) i a simple vista ningú diria que ha dissenyat un programa de software que val milions i que la competència vol eliminar-lo. La feina ha canviat molt en poc de temps; ara tot és molt impersonal, però més net i menys traumàtic. Aprofite el moviment del tren, fingeixo que caic, una punxada i ja està, feina feta; en dos dies estarà mort, semblarà un infart de miocardi. L'enginyer no ha notat la punxada, fins i tot m'ha demanat disculpes per haver xocat. Per l'altaveu una dona avisa de la pròxima parada, Xàtiva. Ja que estic en el centre, podria aprofitar i comprar alguns regals per a Nadal. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-12-21 http://www.unahabitaciopropia.com/habitacio-225-id37.html http://www.unahabitaciopropia.com/habitacio-225-id37.html Thu, 24 Nov 2016 11:17:14 GMT En mirar-se a l'espill, es va adonar de com havia canviat. No el seu aspecte físic, sinó el seu interior. Havia sigut una ànima boja i feliç i ara ja gairebé ho havia oblidat. Va tornar a mirar el seu reflex i es va adonar que portava la camisa oberta i el cabell pèl-roig li queia per la cara i el clip que s'havia posat feia hores, li penjava de dos pèls. Havia tornat tan cansada que s'havia deixat caure sobre el llit i s'havia adormit. Després de tantes hores fent entrevistes i llegint fragments de la novel·la, l'única cosa que li abellia era demanar el sopar i veure una peli d'aquelles antigues, preferiblement de l'Audrey, i després dormir fins a cansar-se'n. El só del telèfon interromp els seus pensaments; una entrevista d'última hora per a demà al matí, a primera hora. Després de tant de temps esperant que li publicaren el llibre, pensava que allò la faria feliç però havia descobert coses que no li agradaven i no sabia si s'estava penedint d'haver conegut aquell editor. «NO! El cansament està afectant-me seriosament.» Va cridar al servei d'habitacions i va dir: «Voldria encarregar el sopar, per favor. Habitació 225.» T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-11-24 http://www.unahabitaciopropia.com/mandonguilla-id35.html http://www.unahabitaciopropia.com/mandonguilla-id35.html Wed, 09 Nov 2016 08:20:59 GMT Hi havia una vegada una tenda de joguines molt gran; allí es podia trobar qualsevol joguet: trens, nines, cuinetes, trencaclosques, patinets... però el que més agradava a totes les xiquetes i xiquets, era un gran ós de peluix; tan gran era, que tenia una prestatgeria per a ell sol. Tots volien abraçar-lo i acaronar-lo i l'ós era summament feliç, però era tan gran que al final del dia seguia assegut en la seua prestatgeria. Fins que un matí gelat d'hivern un home a qui ja havia vist alguna vegada, va entrar tot decidit i se'l va emportar cap a casa; l'ós va dibuixar un gran somriure. Quan van arribar a casa, aquell home va dir als xiquets: «Aquest ós tan gran no es pot tocar, és per a Íria.» Així que l'ós va estar uns dies més tancat en una habitació, sol i trist. De tant en tant, la porta s'obria una mica i un xiquet ros treia el cap i deia: «Encara està, Aixa!» Aleshores apareixia un altre cabet i deia: «El papi ha dit que no el podem tocar, Niraix!» I la porta es tornava a tancar. Uns dies després van tornar a pujar al cotxe i van anar a una casa on acabava de nàixer una xiqueta. Hi van haver moltes rialles, abraçades, més rialles i després molts adéus. L'ós va seure a un butaca blanca i aquella xica amb el nadó als braços va dir: «Íria, li direm Mandonguilla.» Van passar unes setmanes i ningú li feia massa cas, només aquella xica, que de tant en tant li deia: «Hola Mandonguilla!» Els dies passaren i aquella nena ja no era tan xicoteta. Mandonguilla començà fent de suport per a Íria, després també començaren a fer les migdiades junts i quasi sense adonar-se'n, Mandonguilla era el millor company de jocs d'aquella nena tan trapella. A Íria li encantava tirar-se a sobre d'ell, li feia petons i quan ja era més fadrina li contava contes, li posava gomets i li deia a la seua mare: «Posa-li colònia a Mandonguilla també!». Dormien junts, dinaven junts i quan tornava de l'escoleta li feia una forta abraçada. Mandonguilla era molt feliç, però sens dubte el que més li agradava era poder estar amb Íria després d'un mal son. Íria s'arraulia al seu bracet i ell la protegia per a què somiés coses boniques. Aquesta és la història del nostre gran amic Mandonguilla i de com va arribar a les nostres vides, omplint-les de pèl i abraçades suaus. I conte contat, conte acabat i açò no ha fet més que començar! Per a Aixa, Niraix i Íria. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-11-09 http://www.unahabitaciopropia.com/el-bull-viatger-id33.html http://www.unahabitaciopropia.com/el-bull-viatger-id33.html Wed, 19 Oct 2016 09:16:53 GMT Des que era petit, aquell bull havia tingut clar que volia veure món; desgraciadament, la vida dels bulls sol ser curta, de 24 a 48 hores, però el dia que aquelles persones d'accent estrany van entrar a la carnisseria, la vida del bull que volia viatjar va canviar. La primera parada va ser a un poble anomenat Sant Feliu de Codines; allí va estar uns dies. El bull ja pensava que era afortunat, però aquell viatge no havia fet més que començar. Fins a l'altra ciutat on va parar, va veure muntanyes, arbres, la mar i fins i tot un aeroport molt nou i gran, encara que per algun motiu que el bull desconeixia, no va veure cap avió. Quan ja pensava que la seua sort havia acabat, va fer un altre viatge. Aquest últim va ser més curt, però no per això menys interessant; va anar a Sagra, a casa d'aquella gent d'accent ja no tan estrany. Se sentia molt afortunat, però ja estava cansat; ja era molt gran, tenia 30 dies! Havia acomplit el somni de la seua vida: viatjar arreu del món. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-10-19 http://www.unahabitaciopropia.com/esquerda-id31.html http://www.unahabitaciopropia.com/esquerda-id31.html Tue, 04 Oct 2016 09:19:35 GMT Christian va alçar el cap del cafè i es va quedar bocabadat en veure l'esquerda tan gran que hi havia a la paret de la cuina. Aquell matí no tenia temps per a res, així que va posar «revisar esquerda» al final de la llista mental de tasques pendents i va sortir cap a l'oficina. L'endemà de matí quan va alçar els ulls del cafè va observar que l'esquerda havia crescut considerablement i ara era un forat; va sonar el telèfon i va sortir corrents cap a la feina, just quan anava a inspeccionar el forat de prop. Si ho hagués fet, s'hauria adonat que no es veia res a través d'aquell forat, ni maons ni el jardí que hi havia al darrere; si s'hagués parat a mirar, s'hauria adonat que allò pareixia un forat negre. L'endemà quan va anar a preparar-se el cafè, Christian pensà que seguia somiant: el forat era immens, tan gran que s'havia tragat dues cadires, la taula i una planta; mitja cuina havia desaparegut. «Com ha crescut tant? Era una esquerda fa tres dies! I des de quan que estava eixa esquerda?» El só del telèfon el va treure dels seus pensaments i immediatament va sortir cap a la feina, oblidant-se completament del tros de casa que li faltava. L'última pregunta que s'havia fet Christian era la més important; l'esquerda feia anys que estava allí, fent-se gran a poc a poc, però ell no ho havia considerat important, només era un clavill. Quan va tornar aquella nit, no va poder passar-hi del rebedor. El forat era tan gran, que no podia bordejar-lo. El jardí de darrere de la casa havia desaparegut i tot al seu voltant també. De sobte el quadre que hi havia a la paret d'enfront d'ell va ser tragat per aquell desaigüe gegant; sense treure-li l'ull del damunt va sortir al carrer i va seure a la vorera d'enfront. No va dormir en tota la nit. Aquell forat no parava de créixer i Christian no sabia que fer; els veïns dormien a les seues cases sense adonar-se'n de res. A les 7 del matí li va sonar el telèfon; havia oblidat que tenia una reunió a primera hora. Va pujar al cotxe i va sortir cap a l'oficina. No va mirar enrere ni va tornar a pensar-hi en tot el dia. Christian tenia molta feina i poc temps per a pensar en forats misteriosos. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-10-04 http://www.unahabitaciopropia.com/cavall-de-sorra-id29.html http://www.unahabitaciopropia.com/cavall-de-sorra-id29.html Tue, 20 Sep 2016 08:25:03 GMT Quan aquella mare i el seu fill ja s'havien allunyat, Elsa va recollir el cavallet que havia quedat mig sepultat per la sorra. Continua llegint a unahabitaciopropia.com Quan aquella mare i el seu fill ja s'havien allunyat, Elsa va recollir el cavallet que havia quedat mig sepultat per la sorra. Havia estat tota la tarda observant-los, mentre agafava pedres. Havien passat l'estona jugant i rient, feliços. Havia començat a refrescar i quan el xiquet va recollir les joguines, aquell cavallet havia quedat abandonat; Elsa podria haver-los avisat, però si l'havien oblidat potser era perquè no se l'estimaven molt. «Aquesta joguina i jo ens sentim igual, ningú es recorda de nosaltres.» Un per un, Elsa va anar cordant els botons de l'abric, mentre els peus s'endinsaven a poc a poc en l'aigua freda. Començava a fer fosca i quan les ones van arribar-li als turmells, la gelor la va recórrer de baix a dalt. Va observar a un costat i l'altre, no es veia a ningú. Les sabates, mullades com estaven, ara li pesaven i la feien anar lentament, però Elsa seguia caminant cap a l'horitzó amb aquell cavallet a la mà. «Ara podràs viure moltes aventures, el corrent et portarà a algun lloc llunyà i meravellós, com a mi, i els dos serem lliures.» Les pedres pesaven a les butxaques; segueix mar endins, fins que l'aigua la fa desaparèixer; amb els ulls tancats deixar anar el cavallet i l'aire. La poca llum que queda il·lumina la superfície, tranquil·la una altra vegada, com si Elsa mai hagués estat allí. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-09-20 http://www.unahabitaciopropia.com/el-meu-inquiet-id27.html http://www.unahabitaciopropia.com/el-meu-inquiet-id27.html Wed, 07 Sep 2016 09:54:29 GMT Tinc un gat. Ja fa temps que el tinc. De fet, a l'altre pis ja el teníem. En aquell pis, l'animalet estava sempre al rebedor, però quan ens vam traslladar ja no podia estar a l'entrada de casa i ara passa l'estona al menjador. Li encanta estar dalt d'una vitrina, una d'aquestes que formen part d'un moble per a posar la televisió, l'equip de música, les tasses de cafè i altres trastos. Des de fa un temps, cada vegada que mire el gat (ho reconec no li hem posat nom) està en un lloc; es a dir, segueix dalt de la vitrina, però un poc més cap ací o un poc més cap allà. Pensava que en treure la pols, Carles el movia, però li vaig preguntar i em va dir que no. Estic segura que aquest mèu es mou sol; n'estic convençuda. D'acord, que un gat no pare quiet és normal, però aquest és de fusta! T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-09-07 http://www.unahabitaciopropia.com/full-en-blanc-id25.html http://www.unahabitaciopropia.com/full-en-blanc-id25.html Thu, 30 Jun 2016 09:44:51 GMT Ara entén això del bloqueig d'escriptor de què tant a sentit a parlar. Clara mira per la finestra, per fi ha parat de ploure. La veritat és que el jardí està preciós. Les gotes d'aigua pareixen petits brillants, reflectint la tènue llum del sol matiner. Somriu. Aprofita els pocs minuts que li queden abans que comenci el tràfec del dia a dia. Li agrada la casa quan està en silenci; li agrada anar a les habitacions dels nens i mirar com dormen. Mira cap a la taula i el full en blanc segueix allí, sense una paraula; és com si de sobte ja no sabés escriure, com si hagués oblidat com es fa. Fa dues setmanes li va dir a Trini que ja tenia unes 100 pàgines, que necessitaven una reescriptura, però que tot anava bé. Una merda! No tenia res. Tot el que li venia al cap era horrorós, previsible. Mai li havia passat no saber que escriure. Les paraules li acudien soles i ara després de 4 novel·les, res. Com si el departament d'idees hagués tancat les portes. Havia fet una llista amb alguns arguments possibles, però no li n'agradava cap: - una mare que quan els fills van a l'escola es dedica a fer robatoris per encàrrec. - un científic apunt de jubilar-se que descobreix com viatjar en el temps donant tres bots a peu coix. - un enginyer una mica boix a qui el cafè transforma en superheroi. I així fins a un total de 10 arguments, tots bojos i sense trellat. Potser ha arribat l'hora de plegar, d'oblidar-se de les novel·les, tornar a les classes de piano particulars i acceptar que açò ha sigut com un somni. Potser tenia els arguments limitats, com els òvuls que vénen determinats des que naixem i quan s'acaben, doncs això s'han acabat. Si es parava a pensar-ho, havia tingut sort, perquè havia aconseguit escriure 4 novel·les de les quals estava molt orgullosa. Pensant-ho fredament, el full en blanc no era tan dolent. El full en blanc volia dir que encara tenia el 100% de començaments possibles; podia escollir el protagonista: home o dona, més o menys jove, amb una vida fantàstica a punt d'ensorrar-se o amb una vida normal a punt per a ser fantàstica. Allò, precisament, era el que li agradava d'escriure, tenir totes les possibilitats, controlar tot allò que no es pot controlar a la vida real. Decidir on i com van a viure els personatges, quina feina faran si seran feliços, egoistes, assassins o pastissers. Així, per exemple podria decidir que es tracta d'una dona de mitjana edat que ha quedat vídua i que al endreçar els papers del seu difunt marit troba un secret, com per exemple un passaport a nom d'un altre home. Decidir que vol dir açò (des de ser un fugitiu de la justícia a un espia internacional) i que comportarà per a la dona descobrir aquest secret (que la màfia la persegueixi o que descobreixi que el seu marit era fill d'un oficial nazi). Podria començar així: Quan va obrir la porta del pis, res havia canviat. Ja ho havia notat al carrer, la gent seguia fent la seua vida, com si allò no els afectés i, en realitat, així era. Es va quedar allí, en el vestíbul, de peu, quieta sense saber massa bé que fer. «Marc!» Va cridar i de sobte li faltà l'aire. Ho havia oblidat; les seues claus no hi eren, tampoc la bossa. Marc no hi era, no hi seria mai més. Es va deixar caure a terra; les llàgrimes brollaven en silenci; estava destrossada; el dolor era tan fort que volia cridar, però no podia, era incapaç. - Mamà! Ja estic! No vull dormir més- cridava Aram des de l'habitació. Va mirar el full i ja no estava en blanc. Encara necessitava polir moltes coses, però semblava que tenia el començament de la novel·la. Havia vençut al full en blanc; se sentia millor, alleujada, capaç. - Ja va, Aram!- va contestar. Mentre endreçava una mica la taula, va sentir rebombori a l'habitació dels nens; no va poder evitar somriure, la tranquil·litat estava bé, però acabava sent un poc avorrida. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-06-30 http://www.unahabitaciopropia.com/off-id23.html http://www.unahabitaciopropia.com/off-id23.html Tue, 14 Jun 2016 10:26:43 GMT Fa 5 minuts que el meu cap està queixant-se d'un client que no fa més que canviar coses: ara el color del menú de la pàgina d'inici, després la distribució de la tenda on-line, bla-bla-bla i més bla-bla-bla. No dic que no tinga raó, la veritat és que aquest client és molt pesat i a més a més un poc maleducat, però jo també estic un poc farta del meu cap així que, amb la mirada comence a recórrer el despatx fins que fixe la vista sobre un ram d'espígol que hi ha damunt d'una tauleta i l'aire fresc del camp ompli els meus pulmons; mire al cel i el sol quasi no em deixa obrir els ulls i la seua calidesa m'escalfa la pell. La camisa blanca que porte oneja al vent i les abelles treballen sense parar; un mar d'espígol inunda el paisatge, mentre el suau balanceig de les flors ompli el silenci. Passejo a poc a poc, aclucant una mica els ulls, acaronant les suaus flors amb els dits; la brisa d'espígol ocupa cadascun dels àtoms d'oxigen, relaxant, més encara, els meus sentits. No he deixat de caminar, però l'horitzó de natura segueix allunyant-se fins que un tro apaga el sol i la cara de gos del meu cap apareix revolotejant davant meu. A poc a poc el cel comença a destenyir, les abelles cauen com si estiguessin mortes, la meua camisa blanca ja no oneja i l'olor d'ambientador elèctric omple el meu nas. Quin fàstic, m'havia quedat «off». T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-06-14 http://www.unahabitaciopropia.com/notes-dun-secret-id21.html http://www.unahabitaciopropia.com/notes-dun-secret-id21.html Mon, 30 May 2016 22:29:53 GMT 20 de juliol de 1942, a uns 50km de París. Una de la matinada. Amagada darrere d'un arbre, Marion espera des de fa gairebé una hora. Ha deixat el cotxe a l'entrada del poble, al costat del cementiri. Ha sigut una sort poder aconseguir el cotxe, així el viatge de tornada serà molt més ràpid i segur. Comença a quedar-se gelada; fa fred per a ser una nit del mes de juliol o potser són els nervis. No haurien de tardar molt. L'hora de trobada era a la una i només passen cinc minuts. Té ordres d'esperar mitja hora i després, si no apareix ningú tornar cap a París. Un cigarret li calmaria els nervis, però no s'atreveix a encendre'l. Se sent un sorollet, quasi imperceptible. S'amaga una mica més darrere de l'arbre. Ara ja se senten veus; no s'entén el que diuen, perquè parlen molt baixet. S'acosten a poc a poc i per fi distingeix dos homes. Parlen anglès, en realitat xiuxiuegen. «She has to be here. Somewhere» «Maybe she's gone. We are late» Amb la por recorrent-li el cos, Marion es decideix a sortir d'entre els arbres. I diu la paraula clau: Louis. Després d'uns segons, que es fan eterns, un dels dos homes contesta Armstrong. Sense dir res més es posa a caminar i aquells dos anglesos la segueixen. Quan arriben al cotxe, pugen i Marion surt d'allí accelerant. Només vol allunyar-se del poble i agafar la carretera que els portarà a la ciutat. 29 de maig de 2016, Barcelona. En obrir la porta del pis, l'olor de tancat s'escapà cap a l'escala. Tot estava fosc i en silenci. Era estrany. Quan l'àvia vivia, el jazz de Nova Orleans i la llum envaïen cada racó d'aquell pis antic on havia passat molts dies quan era petita. - Em fa no sé què, haver de mirar entre les seues coses, com si estiguérem espiant-la...- vaig dir. - Ja ho sé - digué el pare agafant aire - però ho hem de fer.- Uf! Ací tenim per a dies!- Tres dies després, ja quasi havíem buidat el pis. Sols quedava una habitació. La biblioteca o, com a l'àvia li agradava dir mentre somreia «l'habitació de costura», perquè en realitat era una habitació amb un sofà, una butaca i les prestatgeries que cobrien les parets. Hi havia tants llibres, que alguns dels volums s'amuntonaven a terra fent torres impossibles. L'àvia no deixava entrar ningú, deia que era la seua habitació pròpia i per tant no podia entrar ningú més; els meus cosins i jo havíem intentat entrar d'amagat més d'una vegada, però sempre ens havien pillat. Després de tot el matí li vaig dir al meu pare: - Crec que em quedaré aquesta capsa, si et sembla bé? Hi ha el llibre que l'àvia Marion ens llegia quan érem menuts, alguns vinils i una llibreta amb un idioma que no conec.- - Deixa'm veure-ho - el meu pare fulleja la llibreta durant una estona, fins que em diu - açò és una mena de codi o llenguatge encriptat. Sincerament no sé què feia la meua mare amb açò. - L'àvia sempre va ser molt misteriosa i crec que això era part del seu encant.- Li dic al meu pare, que em mira emocionat per recordar la seua mare. - Vinga, anem a dinar que ja és hora.- Abans de tancar la porta, el meu pare dóna una ullada i agafa aire; l'abrace i baixem les escales amb tranquil·litat. Els dos la trobarem a faltar. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-05-30 http://www.unahabitaciopropia.com/lentrega-id19.html http://www.unahabitaciopropia.com/lentrega-id19.html Wed, 18 May 2016 09:31:41 GMT Un home, que semblava l'encarregat, em va obrir la porta; va agafar el paquet i va signar el rebut. De sobte, quan jo ja estava a punt de marxar, es va posar a moure els braços cap a tots els costats i a cridar com si estigués boig. La capsa que feia uns minuts li havia entregat, estava oberta damunt la taula i aquell home tan nerviós només feia que guaitar dins i escopir paraules malsonants. Tots els treballadors ens miraven sense deixar de fer feina. A les seues cares es podia saber què pensaven: uns que pobre de mi, altres que en quin embolic m'havia ficat i altres que, sens dubte, em mereixia tots els mals del món. Jo no entenia que li passava; havia comprovat l'adreça de l'etiqueta i m'havia assegurat que era correcta, però aquell home seguia movent els braços cap a totes bandes i, cada vegada estava més i més roig. Finalment, com va veure que jo no sabia per què estava tan enfadat, va estirar-me cap a la taula perquè mirés el contingut del paquet. Em vaig abocar damunt la capsa oberta i vaig mirar el contingut: un dit. Sí, un dit del peu amb l'ungla pintada de color verd; d'acord que el color de l'esmalt era molt lleig, però això no era problema meu, per a gustos colors; si no estava satisfet amb la mercaderia que parlés amb el remitent. Li vaig desitjar bon dia i vaig anar cap a la furgoneta; el dia no havia fet més que començar i els paquets no anaven a entregar-se sols. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-05-18 http://www.unahabitaciopropia.com/tawayik-lake-id17.html http://www.unahabitaciopropia.com/tawayik-lake-id17.html Tue, 03 May 2016 08:08:08 GMT - I ara què?- Feia 20 minuts que les dues dones contemplaven el paisatge meravellades; els havia costat molt organitzar aquell viatge i ara se sentien desil·lusionades. Ninguna ho reconeixeria, no després de tant de temps, però cadascuna d'elles havia fet servir aquell viatge, la idea d'aquell viatge, com a excusa per a seguir endavant en moltes ocasions; quan el germà de Marian va morir, quan la rutina les ofegava, quan el divorci va deixar destrossada a Bruna... pensaven en aquell pòster i tenien un motiu per a seguir endavant i ara que estaven allí, se sentien buides. 35 anys enrere, Marian havia vist, en una agència de viatges, un pòster del llac Tawayik i va quedar encisada per aquells arbres i el llac que bordejaven; la gent que sortia a la foto semblava feliç, sense preocupacions. Immediatament va mostrar-li a Bruna el fullet informatiu i, sense saber massa bé com es van prometre que només poguessin farien les maletes i volarien a explorar aquell indret llunyà. Aleshores estudiaven i treballaven els caps de setmana i no tenien diners per a res així que es conformaren a posar el pòster al menjador del pis que compartien amb dues xiques més. - Quan acabem la carrera anirem a Canadà. - va dir Bruna, mentre Marian afirmava convençuda. Però Bruna va aconseguir una feina tot just un mes abans d'acabar els exàmens finals i decidiren esperar una mica més. - Així podrem estalviar una mica. Serà genial, Bruna! - va dir Marian. Reunions, compromisos familiars, feina, feina, boda, malalties diverses, més bodes, nova feina, fill núm. 1, rutina, obligacions familiars, defunció, més feina, fill núm. 2, mudança, distanciament, fill núm. 1 i 2, fill núm. 3, rutina, feina, nets, compromisos familiars, excuses vàries... Després de molt de temps, s'havien retrobat en el soterrament d'una de les companyes de pis. 'Ha sigut molt ràpid. Ningú ho esperava. Quina llàstima, acabava de jubilar-se' comentava la gent. - Hauríem de fer aquest viatge, Marian. Prou d'excuses. - - Sense excuses, Bruna! - Organitzar el viatge, convèncer la família que no t'has tornat boja, quadrar vacances, reservar els bitllets, escoltar critiques, la grip i finalment després de 35 anys i 20 h d'avions i escales, per fi estaven assegudes davant del llac Tawayik i podien gaudir de la natura i del silenci; era impressionant, més bonic que la foto del pòster. Van estar una estona en silenci, gaudint del moment; però una estona després Bruna va fer la pregunta que les dues tenien al cap: - I ara què? - T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! 2016-05-03 http://www.unahabitaciopropia.com/blanc-carmesi-id13.html http://www.unahabitaciopropia.com/blanc-carmesi-id13.html Tue, 12 Apr 2016 11:18:57 GMT La neu es fon baix les seus potes; blanca, dura, va mullant-li el pèl. Avança de pressa, nerviós, com si li faltés l'aire. Els arbres van amuntonant-se al seu voltant. SILENCI. Fuu, fuu, fuu; les llàgrimes brollen sense adonar-se'n. A poc a poc la respiració es tranquil·litza. El sol passa entre les branques i li escalfa el cor. 'No sé on sóc. No puc més'. Les cames no suporten el seu pes. La corda que li oprimeix el turmell, pareix més fina i dèbil. Cada racó del seu cos tremola, sense que ell puga controlar-ho. La ràbia va fent-se petita a mesura que la tristesa li ompli el pit. 'Som tòxics, l'un per a l'altre'. Un crit inunda el silenci; els pulmons queden buits i per uns segons la vida s'endevina als seus ulls. Agafa el fil que li lliga el turmell i comença a seguir-lo. És tan fi, que podria trencar-lo fàcilment. Hi ha petjades a la neu; semblen d'un animal. Cada vegada el fil va fent-se més gros. Quan arriba davant la casa, la corda li ha fet ferida i un raig de sang carmesí taca la neu blanca. Por i Dolor surten amb força del cor recorrent les artèries i envaint el torrent sanguini. El pèl gris torna a cobrir el seu cos. Ensuma la inseguretat que surt de les 4 parets i quan la porta s'obri, els somriures, la llibertat i l'amor fugen i s'endinsen cap al bosc. Els dos llops es miren als ulls; encara que estan units per la mateixa corda, un mur de mentides no els deixa acostar-se; no els queda res, només el costum i el rancor. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials! Si vols escoltar la cançó que m'ha inspirat, segueix el link https://soundcloud.com/carmarri/te-vas-minerva-mayo 2016-04-12 http://www.unahabitaciopropia.com/si-una-nit-un-estel-id10.html http://www.unahabitaciopropia.com/si-una-nit-un-estel-id10.html Thu, 31 Mar 2016 17:09:29 GMT Otadan i Sahale estan meravellats; no entenen com un cel tan bonic pot ser la causa de la seva desgràcia. Han encès un foc i han posat el sopar a calfar; ja fa una setmana que només descansen quan el sol s'amaga rere les muntanyes. Estan exhausts i troben a faltar a les seues famílies, però no poden tornar al campament, encara no. Quan el gran Pontiac els va escollir es van sentir orgullosos, honrats; d'això ja fa massa llunes i ara ja veuen complicat que la pluja acudisca a ajudar-los. Encara que Sahale no està tocant, el tam-tam del tambor retrona dins dels seus caps; els peus d'Otadan estan plens de ferides de tant de dansar. Durant uns segons oblida quan desitja que ploga i observa bocabadat un estel fugaç. En algun moment, els dos joves han pensat a agafar les coses i no mirar enrere, però les seues famílies patirien el deshonor i això els fa seguir al peu de l'arbre sagrat. Otadan veu un núvol negre que cobreix les estreles, els trons envaeixen la tranquil·litat; de sobte un llamp travesa el cel i recorre l'arbre sagrat de dalt a baix, vertebrant el tronc i encenent algunes branques. La pluja no tarda a mullar-ho tot i les flames s'apaguen omplint el prat de fum. Otadan obre els ulls; ha tornat a tenir el mateix somni. Pareix que hui haurà de seguir dansant. El tam-tam torna a sonar amb força i els peus d'Otadan ja deixen brollar la sang, pareix que la pluja seguirà fent-se esperar. T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials 2016-03-31