Una habitació pròpia

Supernova
------------

Des del moment que vaig veure els seus ulls, em vaig saber perduda. Odie reconèixer-ho, però acomplia tots els tòpics: guapíssim, pinta de «tipo malo» i buscador de problemes.

Ballava al seu son i els dos ho sabíem.

Els dies es desfeien, les ones trencaven a les roquesi cada dia estava més enfonsada en els seus braços.

Justificació? Cap.

Era com nedar amb cocodrils.

Sensacions a flor de pell, samarretes ajustades i carreres amb moto; coquetejos, ximpleries varies i nits infinites, però jo sempre torne al seu costat.

IDIOTA DE MI.

«Estaré amb tu fins a l'horitzó»
«t'estimaré fins a l'hivern» em deia ell.

Em sent com una supernova,
cremant-me a la velocitat de la llum.

T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!