Una habitació pròpia

Pròxima parada
------------------

M'agrada viatjar amb metro; m'agrada que els viatges siguin relativament llargs i amb bastant gent. Quan viatge amb metro em diverteix analitzar els passatgers: la roba, les cares, els gestos i intentar endevinar la seua vida; em fa sentir com Sherlock Holmes: aquest home du fang a les sabates així que deu viure en el camp o aquella dona porta un caramel enganxat a la faldilla de caixmir, segur que té fills xicotets. Crec que se'm dóna prou bé, encara que per a la meua feina no m'importa a què es dediquen.

Avui per exemple, davant de mi s'ha assegut un home major, d'ulls blaus i freds, com si hagués perdut tota l'esperança. No sé el perquè, però immediatament he pensat que era un nazi amagat o un cap de la màfia. En realitat l'aspecte ens duu a equivocació moltes vegades. Ens fiem de la gent amb americana i desconfiem dels que no en porten i així ens va.

Quan ja portava tres parades ha pujat un xic jove, esportives, barba, ulleres, un «hipster» crec que es diu ara. Pareix educat (s'ha alçat per a deixar seure a una dona major) i a simple vista ningú diria que ha dissenyat un programa de software que val milions i que la competència vol eliminar-lo.

La feina ha canviat molt en poc de temps; ara tot és molt impersonal, però més net i menys traumàtic. Aprofite el moviment del tren, fingeixo que caic, una punxada i ja està, feina feta; en dos dies estarà mort, semblarà un infart de miocardi. L'enginyer no ha notat la punxada, fins i tot m'ha demanat disculpes per haver xocat.

Per l'altaveu una dona avisa de la pròxima parada, Xàtiva. Ja que estic en el centre, podria aprofitar i comprar alguns regals per a Nadal.


T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!