![[MENU]](/img/ico-menu.gif "menu")
![[FONT]](/img/ico-menu-font.gif "Canvia tamany de la font")
Polvorins
------------
Els pares de Sara sempre havien treballat en la seua pastisseria; havia sigut el seu somni des de joves i quan la seua filla els va dir que volia seguir-hi amb el negoci, la felicitat encara va ser més completa. L'únic problema era que Sara no tenia massa traça. La van enviar a les millors escoles de pastisseria, amb els millors mestres i dominava la teoria i la tècnica com ningú, però el resultat solia ser desastrós. Totes les nits, el matrimoni veia a la seua filla anar-se'n al llit amb un llibre de pastisseria i aleshores a la mare el cor se li feia petit i al pare els ulls se li omplien de llàgrimes; no volien ferir els sentiments ni les esperances de la seua filla, així que moltes vegades refeien la feina de Sara, sense que aquesta se n'adonés.
Un dia, mentre treballaven en un pastís d'aniversari la campaneta de la porta va sonar. L'home es va rentar les mans, se les va eixugar i va anar cap a la part de la botiga a atendre al client; es tractava d'un home alt i un poc gros que vestia una camisa i un pantaló perfectament planxat.
- Bon dia, Eustaci. Teniu un aparador que fa molt de goig!- Va dir l'home elegant.
- Bon dia, Don. Gràcies. La meua família i jo ens esforcem molt perquè així siga.- Va contestar el pastisser. - Que li abelliria provar?-
- En realitat, venia a oferir-te un negoci.- Contestà aquell home, sense esborrar el somriure fals de la cara.
- Mire, no voldria fer-li perdre el temps, Don. No ens interessen els seus negocis. Nosaltres som una pastisseria petita i no volem moltes complicacions. És molt amable per haver pensat en nosaltres, però no ens interessa. Si em disculpa, he de tornar a la feina o no podré entregar el pastís a temps. Que tinga un bon dia.- Eustaci, va desaparèixer dins de l'obrador i aquell home es va quedar allí plantat, amb cara de pocs amics.
Eustaci no va dir res a la dona ni tampoc a la filla i com que els dies havien anat passant i Don no havia tret el cap més per la pastisseria, va pensar que tot havia quedat oblidat.
Unes setmanes després, el matrimoni va anar a passar el cap de setmana a casa d'uns amics. Durant la setmana havien estat treballant més del compte per a deixar totes les pastetes, galetes, croissants... preparades perquè Sara no tingués problemes. Quan per fi van marxar, Sara es va adonar que s'havien oblidat dels polvorins (unes galetes cruixents i sedoses al mateix temps) que sempre feia Sara i que sa mare refeia sense que la jove ho sabés.
L'endemà, la jove va preparar l'aparador amb els croissants calentets, les galetes amb trossos de xocolata, pistatxos i herba-sana, pastissos meravellosos i com no, els polvorins fets per ella sola. Estava molt satisfeta per fer-se càrrec de la pastisseria.
Al poc d'obrir els primers clients ja omplien la botiga. Al final del matí, quan va arribar l'hora de tancar s'havia venut gairebé tot, excepte els polvorins. Sara estava ja endreçant i preparant-se per a tancar quan va entrar un últim client. La jove es va quedar paralitzada i el cor va començar a bategar-li molt de pressa.
- Bon dia, maca. Voldria parlar amb el teu pare.- Va dir Don.
- Boon dia, Don. El meu pare no hi és. Avui estic jo d'encarregada.- Va poder dir Sara; estava molt nerviosa i li costava pensar.
- Ah! Estic segur que pots ajudar-me igualment. Vaja, això són polvorins? Puc provar un?-
- Clar! Els he fet jo, espere que li agraden.- Va contestar Sara molt orgullosa.
Don agafà un polvorí i va pegar-li un mos. Aquelles pastetes estaven seques com un dia d'estiu en mig del desert, així que per molt que l'home va mastegar i salivar, aquella pasta va anar fent-se una bola que quedà atrapada en la gola. Don va començar a canviar de color i a fer coses rares amb els braços. Sara no sabia que fer. Va eixir al carrer a demanar ajuda i alguns veïns van córrer a ajudar-la, però no es va poder fer res.
La notícia va córrer com la pólvora i la pastisseria on havia mort el cap de la màfia, Don Papardelle, es va fer famosa; però la pobra Sara estava desconsolada i durant un temps no va voler ni aparèixer per la pastisseria. Fins que un dia, sense saber molt bé perquè es va llevar i va tornar a fer els polvorins i aquella vegada va posar tanta passió que li van quedar boníssims: cruixents i sedosos.
Aquell dia, mentre Sara despatxava, va entrar un client i quan va ser el seu torn va dir:
- Bon dia, podria posar-me uns quants 'mata-mafiosos'? He sentit que són els millors de tota la ciutat!-
La resta de clients va mirar a Sara, esperant que es posés a plorar desconsolada, però la jove es va posar a riure mentre agafava el cartellet on posava polvorins i el canviava per un altre on acaba d'escriure a mà: 'mata-mafiosos'.
-Espere que li agraden.- Va contestar Sara amb un somriure.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
------------
Els pares de Sara sempre havien treballat en la seua pastisseria; havia sigut el seu somni des de joves i quan la seua filla els va dir que volia seguir-hi amb el negoci, la felicitat encara va ser més completa. L'únic problema era que Sara no tenia massa traça. La van enviar a les millors escoles de pastisseria, amb els millors mestres i dominava la teoria i la tècnica com ningú, però el resultat solia ser desastrós. Totes les nits, el matrimoni veia a la seua filla anar-se'n al llit amb un llibre de pastisseria i aleshores a la mare el cor se li feia petit i al pare els ulls se li omplien de llàgrimes; no volien ferir els sentiments ni les esperances de la seua filla, així que moltes vegades refeien la feina de Sara, sense que aquesta se n'adonés.
Un dia, mentre treballaven en un pastís d'aniversari la campaneta de la porta va sonar. L'home es va rentar les mans, se les va eixugar i va anar cap a la part de la botiga a atendre al client; es tractava d'un home alt i un poc gros que vestia una camisa i un pantaló perfectament planxat.
- Bon dia, Eustaci. Teniu un aparador que fa molt de goig!- Va dir l'home elegant.
- Bon dia, Don. Gràcies. La meua família i jo ens esforcem molt perquè així siga.- Va contestar el pastisser. - Que li abelliria provar?-
- En realitat, venia a oferir-te un negoci.- Contestà aquell home, sense esborrar el somriure fals de la cara.
- Mire, no voldria fer-li perdre el temps, Don. No ens interessen els seus negocis. Nosaltres som una pastisseria petita i no volem moltes complicacions. És molt amable per haver pensat en nosaltres, però no ens interessa. Si em disculpa, he de tornar a la feina o no podré entregar el pastís a temps. Que tinga un bon dia.- Eustaci, va desaparèixer dins de l'obrador i aquell home es va quedar allí plantat, amb cara de pocs amics.
Eustaci no va dir res a la dona ni tampoc a la filla i com que els dies havien anat passant i Don no havia tret el cap més per la pastisseria, va pensar que tot havia quedat oblidat.
Unes setmanes després, el matrimoni va anar a passar el cap de setmana a casa d'uns amics. Durant la setmana havien estat treballant més del compte per a deixar totes les pastetes, galetes, croissants... preparades perquè Sara no tingués problemes. Quan per fi van marxar, Sara es va adonar que s'havien oblidat dels polvorins (unes galetes cruixents i sedoses al mateix temps) que sempre feia Sara i que sa mare refeia sense que la jove ho sabés.
L'endemà, la jove va preparar l'aparador amb els croissants calentets, les galetes amb trossos de xocolata, pistatxos i herba-sana, pastissos meravellosos i com no, els polvorins fets per ella sola. Estava molt satisfeta per fer-se càrrec de la pastisseria.
Al poc d'obrir els primers clients ja omplien la botiga. Al final del matí, quan va arribar l'hora de tancar s'havia venut gairebé tot, excepte els polvorins. Sara estava ja endreçant i preparant-se per a tancar quan va entrar un últim client. La jove es va quedar paralitzada i el cor va començar a bategar-li molt de pressa.
- Bon dia, maca. Voldria parlar amb el teu pare.- Va dir Don.
- Boon dia, Don. El meu pare no hi és. Avui estic jo d'encarregada.- Va poder dir Sara; estava molt nerviosa i li costava pensar.
- Ah! Estic segur que pots ajudar-me igualment. Vaja, això són polvorins? Puc provar un?-
- Clar! Els he fet jo, espere que li agraden.- Va contestar Sara molt orgullosa.
Don agafà un polvorí i va pegar-li un mos. Aquelles pastetes estaven seques com un dia d'estiu en mig del desert, així que per molt que l'home va mastegar i salivar, aquella pasta va anar fent-se una bola que quedà atrapada en la gola. Don va començar a canviar de color i a fer coses rares amb els braços. Sara no sabia que fer. Va eixir al carrer a demanar ajuda i alguns veïns van córrer a ajudar-la, però no es va poder fer res.
La notícia va córrer com la pólvora i la pastisseria on havia mort el cap de la màfia, Don Papardelle, es va fer famosa; però la pobra Sara estava desconsolada i durant un temps no va voler ni aparèixer per la pastisseria. Fins que un dia, sense saber molt bé perquè es va llevar i va tornar a fer els polvorins i aquella vegada va posar tanta passió que li van quedar boníssims: cruixents i sedosos.
Aquell dia, mentre Sara despatxava, va entrar un client i quan va ser el seu torn va dir:
- Bon dia, podria posar-me uns quants 'mata-mafiosos'? He sentit que són els millors de tota la ciutat!-
La resta de clients va mirar a Sara, esperant que es posés a plorar desconsolada, però la jove es va posar a riure mentre agafava el cartellet on posava polvorins i el canviava per un altre on acaba d'escriure a mà: 'mata-mafiosos'.
-Espere que li agraden.- Va contestar Sara amb un somriure.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
![[PARAR ANIMACIÓ]](/img/balloon_paraani.png)