![[MENU]](/img/ico-menu.gif "menu")
![[FONT]](/img/ico-menu-font.gif "Canvia tamany de la font")
Notes d'un secret
--------------------
20 de juliol de 1942, a uns 50km de París.
Una de la matinada.
Amagada darrere d'un arbre, Marion espera des de fa gairebé una hora. Ha deixat el cotxe a l'entrada del poble, al costat del cementiri. Ha sigut una sort poder aconseguir el cotxe, així el viatge de tornada serà molt més ràpid i segur. Comença a quedar-se gelada; fa fred per a ser una nit del mes de juliol o potser són els nervis. No haurien de tardar molt. L'hora de trobada era a la una i només passen cinc minuts. Té ordres d'esperar mitja hora i després, si no apareix ningú tornar cap a París. Un cigarret li calmaria els nervis, però no s'atreveix a encendre'l. Se sent un sorollet, quasi imperceptible. S'amaga una mica més darrere de l'arbre. Ara ja se senten veus; no s'entén el que diuen, perquè parlen molt baixet. S'acosten a poc a poc i per fi distingeix dos homes. Parlen anglès, en realitat xiuxiuegen.
«She has to be here. Somewhere»
«Maybe she's gone. We are late»
Amb la por recorrent-li el cos, Marion es decideix a sortir d'entre els arbres. I diu la paraula clau: Louis. Després d'uns segons, que es fan eterns, un dels dos homes contesta Armstrong. Sense dir res més es posa a caminar i aquells dos anglesos la segueixen. Quan arriben al cotxe, pugen i Marion surt d'allí accelerant. Només vol allunyar-se del poble i agafar la carretera que els portarà a la ciutat.
29 de maig de 2016, Barcelona.
En obrir la porta del pis, l'olor de tancat s'escapà cap a l'escala. Tot estava fosc i en silenci. Era estrany. Quan l'àvia vivia, el jazz de Nova Orleans i la llum envaïen cada racó d'aquell pis antic on havia passat molts dies quan era petita.
- Em fa no sé què, haver de mirar entre les seues coses, com si estiguérem espiant-la...- vaig dir.
- Ja ho sé - digué el pare agafant aire - però ho hem de fer.- Uf! Ací tenim per a dies!-
Tres dies després, ja quasi havíem buidat el pis. Sols quedava una habitació. La biblioteca o, com a l'àvia li agradava dir mentre somreia «l'habitació de costura», perquè en realitat era una habitació amb un sofà, una butaca i les prestatgeries que cobrien les parets. Hi havia tants llibres, que alguns dels volums s'amuntonaven a terra fent torres impossibles. L'àvia no deixava entrar ningú, deia que era la seua habitació pròpia i per tant no podia entrar ningú més; els meus cosins i jo havíem intentat entrar d'amagat més d'una vegada, però sempre ens havien pillat. Després de tot el matí li vaig dir al meu pare:
- Crec que em quedaré aquesta capsa, si et sembla bé? Hi ha el llibre que l'àvia Marion ens llegia quan érem menuts, alguns vinils i una llibreta amb un idioma que no conec.-
- Deixa'm veure-ho - el meu pare fulleja la llibreta durant una estona, fins que em diu - açò és una mena de codi o llenguatge encriptat. Sincerament no sé què feia la meua mare amb açò.
- L'àvia sempre va ser molt misteriosa i crec que això era part del seu encant.- Li dic al meu pare, que em mira emocionat per recordar la seua mare.
- Vinga, anem a dinar que ja és hora.-
Abans de tancar la porta, el meu pare dóna una ullada i agafa aire; l'abrace i baixem les escales amb tranquil·litat. Els dos la trobarem a faltar.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
--------------------
20 de juliol de 1942, a uns 50km de París.
Una de la matinada.
Amagada darrere d'un arbre, Marion espera des de fa gairebé una hora. Ha deixat el cotxe a l'entrada del poble, al costat del cementiri. Ha sigut una sort poder aconseguir el cotxe, així el viatge de tornada serà molt més ràpid i segur. Comença a quedar-se gelada; fa fred per a ser una nit del mes de juliol o potser són els nervis. No haurien de tardar molt. L'hora de trobada era a la una i només passen cinc minuts. Té ordres d'esperar mitja hora i després, si no apareix ningú tornar cap a París. Un cigarret li calmaria els nervis, però no s'atreveix a encendre'l. Se sent un sorollet, quasi imperceptible. S'amaga una mica més darrere de l'arbre. Ara ja se senten veus; no s'entén el que diuen, perquè parlen molt baixet. S'acosten a poc a poc i per fi distingeix dos homes. Parlen anglès, en realitat xiuxiuegen.
«She has to be here. Somewhere»
«Maybe she's gone. We are late»
Amb la por recorrent-li el cos, Marion es decideix a sortir d'entre els arbres. I diu la paraula clau: Louis. Després d'uns segons, que es fan eterns, un dels dos homes contesta Armstrong. Sense dir res més es posa a caminar i aquells dos anglesos la segueixen. Quan arriben al cotxe, pugen i Marion surt d'allí accelerant. Només vol allunyar-se del poble i agafar la carretera que els portarà a la ciutat.
29 de maig de 2016, Barcelona.
En obrir la porta del pis, l'olor de tancat s'escapà cap a l'escala. Tot estava fosc i en silenci. Era estrany. Quan l'àvia vivia, el jazz de Nova Orleans i la llum envaïen cada racó d'aquell pis antic on havia passat molts dies quan era petita.
- Em fa no sé què, haver de mirar entre les seues coses, com si estiguérem espiant-la...- vaig dir.
- Ja ho sé - digué el pare agafant aire - però ho hem de fer.- Uf! Ací tenim per a dies!-
Tres dies després, ja quasi havíem buidat el pis. Sols quedava una habitació. La biblioteca o, com a l'àvia li agradava dir mentre somreia «l'habitació de costura», perquè en realitat era una habitació amb un sofà, una butaca i les prestatgeries que cobrien les parets. Hi havia tants llibres, que alguns dels volums s'amuntonaven a terra fent torres impossibles. L'àvia no deixava entrar ningú, deia que era la seua habitació pròpia i per tant no podia entrar ningú més; els meus cosins i jo havíem intentat entrar d'amagat més d'una vegada, però sempre ens havien pillat. Després de tot el matí li vaig dir al meu pare:
- Crec que em quedaré aquesta capsa, si et sembla bé? Hi ha el llibre que l'àvia Marion ens llegia quan érem menuts, alguns vinils i una llibreta amb un idioma que no conec.-
- Deixa'm veure-ho - el meu pare fulleja la llibreta durant una estona, fins que em diu - açò és una mena de codi o llenguatge encriptat. Sincerament no sé què feia la meua mare amb açò.
- L'àvia sempre va ser molt misteriosa i crec que això era part del seu encant.- Li dic al meu pare, que em mira emocionat per recordar la seua mare.
- Vinga, anem a dinar que ja és hora.-
Abans de tancar la porta, el meu pare dóna una ullada i agafa aire; l'abrace i baixem les escales amb tranquil·litat. Els dos la trobarem a faltar.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
![[PARAR ANIMACIÓ]](/img/balloon_paraani.png)