![[MENU]](/img/ico-menu.gif "menu")
![[FONT]](/img/ico-menu-font.gif "Canvia tamany de la font")
Full en blanc
----------------
Ara entén això del bloqueig d'escriptor de què tant a sentit a parlar. Clara mira per la finestra, per fi ha parat de ploure. La veritat és que el jardí està preciós. Les gotes d'aigua pareixen petits brillants, reflectint la tènue llum del sol matiner. Somriu. Aprofita els pocs minuts que li queden abans que comenci el tràfec del dia a dia. Li agrada la casa quan està en silenci; li agrada anar a les habitacions dels nens i mirar com dormen.
Mira cap a la taula i el full en blanc segueix allí, sense una paraula; és com si de sobte ja no sabés escriure, com si hagués oblidat com es fa. Fa dues setmanes li va dir a que ja tenia unes 100 pàgines, que necessitaven una reescriptura, però que tot anava bé. Una merda! No tenia res. Tot el que li venia al cap era horrorós, previsible. Mai li havia passat no saber que escriure. Les paraules li acudien soles i ara després de 4 novel·les, res. Com si el departament d'idees hagués tancat les portes. Havia fet una llista amb alguns arguments possibles, però no li n'agradava cap:
- una mare que quan els fills van a l'escola es dedica a fer robatoris per encàrrec.
- un científic apunt de jubilar-se que descobreix com viatjar en el temps donant tres bots a peu coix.
- un enginyer una mica boix a qui el cafè transforma en superheroi.
I així fins a un total de 10 arguments, tots bojos i sense trellat.
Potser ha arribat l'hora de plegar, d'oblidar-se de les novel·les, tornar a les classes de piano particulars i acceptar que açò ha sigut com un somni. Potser tenia els arguments limitats, com els òvuls que vénen determinats des que naixem i quan s'acaben, doncs això s'han acabat. Si es parava a pensar-ho, havia tingut sort, perquè havia aconseguit escriure 4 novel·les de les quals estava molt orgullosa.
Pensant-ho fredament, tan dolent. El full en blanc volia dir que encara tenia el 100% de començaments possibles; podia escollir el protagonista: home o dona, més o menys jove, amb una vida fantàstica a punt d'ensorrar-se o amb una vida normal a punt per a ser fantàstica. Allò, precisament, era el que li agradava d'escriure, tenir totes les possibilitats, controlar tot allò que no es pot controlar a la vida real. Decidir on i com van a viure els personatges, quina feina faran si seran feliços, egoistes, assassins o pastissers. Així, per exemple podria decidir que es tracta d'una dona de mitjana edat que ha quedat vídua i que endreçar els papers del seu difunt marit troba un secret, com per exemple un passaport a nom d'un altre home. Decidir que vol dir açò (des de ser un fugitiu de la justícia a un espia internacional) i que comportarà per a la dona descobrir aquest secret (que la màfia la persegueixi o que descobreixi que el seu marit era fill d'un oficial nazi).
Podria començar així: Quan va obrir la porta del pis, res havia canviat. Ja ho havia notat al carrer, la gent seguia fent la vida, com si allò no els afectés i, en realitat, així era. Es va quedar allí, en el vestíbul, de peu, quieta sense saber massa bé que fer. «Marc!» Va cridar i de sobte li faltà l'aire. Ho havia oblidat; les claus no hi eren, tampoc la bossa. Marc no hi era, no hi seria mai més. Es va deixar caure a terra; les llàgrimes brollaven en silenci; estava destrossada; el dolor era tan fort que volia cridar, però no podia, era incapaç.
- Mamà! Ja estic! No vull dormir més- cridava Aram des de l'habitació. Va mirar el full i ja no estava en blanc. Encara necessitava polir moltes coses, però semblava que tenia el començament de la novel·la. Havia vençut al full en blanc; se sentia millor, alleujada, capaç.
- Ja va, Aram!- va contestar. Mentre endreçava una mica la taula, va sentir rebombori a l'habitació dels nens; no va poder evitar somriure, la tranquil·litat estava bé, però acabava sent un poc avorrida.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
----------------
Ara entén això del bloqueig d'escriptor de què tant a sentit a parlar. Clara mira per la finestra, per fi ha parat de ploure. La veritat és que el jardí està preciós. Les gotes d'aigua pareixen petits brillants, reflectint la tènue llum del sol matiner. Somriu. Aprofita els pocs minuts que li queden abans que comenci el tràfec del dia a dia. Li agrada la casa quan està en silenci; li agrada anar a les habitacions dels nens i mirar com dormen.
Mira cap a la taula i el full en blanc segueix allí, sense una paraula; és com si de sobte ja no sabés escriure, com si hagués oblidat com es fa. Fa dues setmanes li va dir a que ja tenia unes 100 pàgines, que necessitaven una reescriptura, però que tot anava bé. Una merda! No tenia res. Tot el que li venia al cap era horrorós, previsible. Mai li havia passat no saber que escriure. Les paraules li acudien soles i ara després de 4 novel·les, res. Com si el departament d'idees hagués tancat les portes. Havia fet una llista amb alguns arguments possibles, però no li n'agradava cap:
- una mare que quan els fills van a l'escola es dedica a fer robatoris per encàrrec.
- un científic apunt de jubilar-se que descobreix com viatjar en el temps donant tres bots a peu coix.
- un enginyer una mica boix a qui el cafè transforma en superheroi.
I així fins a un total de 10 arguments, tots bojos i sense trellat.
Potser ha arribat l'hora de plegar, d'oblidar-se de les novel·les, tornar a les classes de piano particulars i acceptar que açò ha sigut com un somni. Potser tenia els arguments limitats, com els òvuls que vénen determinats des que naixem i quan s'acaben, doncs això s'han acabat. Si es parava a pensar-ho, havia tingut sort, perquè havia aconseguit escriure 4 novel·les de les quals estava molt orgullosa.
Pensant-ho fredament, tan dolent. El full en blanc volia dir que encara tenia el 100% de començaments possibles; podia escollir el protagonista: home o dona, més o menys jove, amb una vida fantàstica a punt d'ensorrar-se o amb una vida normal a punt per a ser fantàstica. Allò, precisament, era el que li agradava d'escriure, tenir totes les possibilitats, controlar tot allò que no es pot controlar a la vida real. Decidir on i com van a viure els personatges, quina feina faran si seran feliços, egoistes, assassins o pastissers. Així, per exemple podria decidir que es tracta d'una dona de mitjana edat que ha quedat vídua i que endreçar els papers del seu difunt marit troba un secret, com per exemple un passaport a nom d'un altre home. Decidir que vol dir açò (des de ser un fugitiu de la justícia a un espia internacional) i que comportarà per a la dona descobrir aquest secret (que la màfia la persegueixi o que descobreixi que el seu marit era fill d'un oficial nazi).
Podria començar així: Quan va obrir la porta del pis, res havia canviat. Ja ho havia notat al carrer, la gent seguia fent la vida, com si allò no els afectés i, en realitat, així era. Es va quedar allí, en el vestíbul, de peu, quieta sense saber massa bé que fer. «Marc!» Va cridar i de sobte li faltà l'aire. Ho havia oblidat; les claus no hi eren, tampoc la bossa. Marc no hi era, no hi seria mai més. Es va deixar caure a terra; les llàgrimes brollaven en silenci; estava destrossada; el dolor era tan fort que volia cridar, però no podia, era incapaç.
- Mamà! Ja estic! No vull dormir més- cridava Aram des de l'habitació. Va mirar el full i ja no estava en blanc. Encara necessitava polir moltes coses, però semblava que tenia el començament de la novel·la. Havia vençut al full en blanc; se sentia millor, alleujada, capaç.
- Ja va, Aram!- va contestar. Mentre endreçava una mica la taula, va sentir rebombori a l'habitació dels nens; no va poder evitar somriure, la tranquil·litat estava bé, però acabava sent un poc avorrida.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
![[PARAR ANIMACIÓ]](/img/balloon_paraani.png)