![[MENU]](/img/ico-menu.gif "menu")
![[FONT]](/img/ico-menu-font.gif "Canvia tamany de la font")
Clarens
----------
S'havia assegut a esperar que arribés l'hora. El cafè l'havia demanat, més per obligació que per necessitat; estava tan nerviosa que li costava concentrar-se. Va respirar profundament i va esforçar-se en repassar mentalment les dades.
El contacte fred del cafè als llavis la treu dels seus pensaments. Busca el mòbil dins de la bossa; a saber on l'ha deixat.
Mira el rellotge de paret i el cor li fa un bot. Es posa l'abric i ix corrent al carrer; sense adonar-se recorre els 100 m que hi ha fins a l'edifici de maons rojos. Un picaporta molt elegant presideix la porta, però només és decoratiu. Prem el timbre i uns segons després la porta s'obre; un home jove la saluda i la deixa passar, una vegada li ha explicat que ve a fer l'entrevista.
El rebedor és impressionant, elegant sense massa mobles, amb una escala de fusta. Caminen fins a una sala que pareix un estudi i li pregunta si li abelleix un cafè. Fa que sí amb el cap, encara que sap que no li passarà per la gola. Aprofita quan es queda sola per a observar l'habitació: llibres i més llibres; s'acosta a mirar un dels prestatges: una figura de vidre predomina sobre les altres. Man . acostar-se a llegir la inscripció veu que al darrere hi ha un document emmarcat amb fusta i un rivet daurat; llegeix en veu baixa . La porta s'obre i Paul Ford entra acompanyat per l'home jove d'abans, que deixa una safata amb cafè i desapareix.
està nerviosa. Paul Ford imposa: pantalons grisos quasi negres, camisa i jaqueta de punt. Alt, prim i amb un somriure a la boca. saluden, asseuen i comença l'entrevista. Comencen amb les típiques preguntes: quan va saber que volia ser escriptor, quan va saber que ho havia aconseguit, té algun llibre nou en ment, quina rutina té... després algunes preguntes sobre la novel·la més coneguda. Uns 25 minuts després l'escriptor li dóna les gràcies i és aleshores quan s'adona que no ha aconseguit res nou, així que es llança i li fa la pregunta que sempre li ha voltat pel cap: el personatge de Clarens, està basat en vosté, no?
Durant una fracció de segon, la sorpresa reflexa als ulls de Ford, que amb un somriure li diu que té una gran imaginació, però és tard, tots dos saben la resposta. L'escriptor s'acomiada i surt de l'habitació. L'home jove l'acompanya fins a la porta i ja està. L'entrevista ha acabat. Desil·lusionada i cabrejada amb ella mateixa va cap al metro. Quan entra per la porta del pis encara li dóna voltes al tema. Posa les notícies i va cap a l'habitació; el mòbil està sobre el llit. La bústia de veu està plena. “Senyoreta , al senyor Ford li agradaria conversar una mica més amb . L'espera demà a primera hora. Que un bon dia.”
S'ha quedat blanca. Sense adonar-se ha caminat fins al saló. Una foto de Ford surt a la televisió. Puja el volum.
“Paul Ford, era un dels escriptors més respectats. Les obres reflectien un món molt personal i els seus personatges estaven construïts magistralment. Fins ara es desconeixen les causes de la mort, però la policia ja es troba al seu domicili. Sens dubte...”
El soroll del mòbil en caure a terra queda esmortit per la catifa. Les llàgrimes brollen sense que fer res. Minuts després el so del telèfon la torna a la realitat. És , que voldrà saber, ara més que mai, com ha anat l'entrevista.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
----------
S'havia assegut a esperar que arribés l'hora. El cafè l'havia demanat, més per obligació que per necessitat; estava tan nerviosa que li costava concentrar-se. Va respirar profundament i va esforçar-se en repassar mentalment les dades.
El contacte fred del cafè als llavis la treu dels seus pensaments. Busca el mòbil dins de la bossa; a saber on l'ha deixat.
Mira el rellotge de paret i el cor li fa un bot. Es posa l'abric i ix corrent al carrer; sense adonar-se recorre els 100 m que hi ha fins a l'edifici de maons rojos. Un picaporta molt elegant presideix la porta, però només és decoratiu. Prem el timbre i uns segons després la porta s'obre; un home jove la saluda i la deixa passar, una vegada li ha explicat que ve a fer l'entrevista.
El rebedor és impressionant, elegant sense massa mobles, amb una escala de fusta. Caminen fins a una sala que pareix un estudi i li pregunta si li abelleix un cafè. Fa que sí amb el cap, encara que sap que no li passarà per la gola. Aprofita quan es queda sola per a observar l'habitació: llibres i més llibres; s'acosta a mirar un dels prestatges: una figura de vidre predomina sobre les altres. Man . acostar-se a llegir la inscripció veu que al darrere hi ha un document emmarcat amb fusta i un rivet daurat; llegeix en veu baixa . La porta s'obre i Paul Ford entra acompanyat per l'home jove d'abans, que deixa una safata amb cafè i desapareix.
està nerviosa. Paul Ford imposa: pantalons grisos quasi negres, camisa i jaqueta de punt. Alt, prim i amb un somriure a la boca. saluden, asseuen i comença l'entrevista. Comencen amb les típiques preguntes: quan va saber que volia ser escriptor, quan va saber que ho havia aconseguit, té algun llibre nou en ment, quina rutina té... després algunes preguntes sobre la novel·la més coneguda. Uns 25 minuts després l'escriptor li dóna les gràcies i és aleshores quan s'adona que no ha aconseguit res nou, així que es llança i li fa la pregunta que sempre li ha voltat pel cap: el personatge de Clarens, està basat en vosté, no?
Durant una fracció de segon, la sorpresa reflexa als ulls de Ford, que amb un somriure li diu que té una gran imaginació, però és tard, tots dos saben la resposta. L'escriptor s'acomiada i surt de l'habitació. L'home jove l'acompanya fins a la porta i ja està. L'entrevista ha acabat. Desil·lusionada i cabrejada amb ella mateixa va cap al metro. Quan entra per la porta del pis encara li dóna voltes al tema. Posa les notícies i va cap a l'habitació; el mòbil està sobre el llit. La bústia de veu està plena. “Senyoreta , al senyor Ford li agradaria conversar una mica més amb . L'espera demà a primera hora. Que un bon dia.”
S'ha quedat blanca. Sense adonar-se ha caminat fins al saló. Una foto de Ford surt a la televisió. Puja el volum.
“Paul Ford, era un dels escriptors més respectats. Les obres reflectien un món molt personal i els seus personatges estaven construïts magistralment. Fins ara es desconeixen les causes de la mort, però la policia ja es troba al seu domicili. Sens dubte...”
El soroll del mòbil en caure a terra queda esmortit per la catifa. Les llàgrimes brollen sense que fer res. Minuts després el so del telèfon la torna a la realitat. És , que voldrà saber, ara més que mai, com ha anat l'entrevista.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
![[PARAR ANIMACIÓ]](/img/balloon_paraani.png)