Un cafè amb Manel Marí.

26 de Gener del 2017 foto Tavernàries

Hem quedat en una terrassa amb solet, perquè avui fa fred. Tavernàries ha estat guardonat amb el Premi València Alfons el Magnànim de Poesia (2016) i el seu autor, Manel Marí, és una persona simpàtica, honesta, sincera i sense ganes de complaure a ningú.

Quan el vaig conèixer no sabia a què es dedicava, però reconec que quan comences a parlar amb ell i t'assabentes que, entre altres coses és poeta, les peces encaixen com en un trencaclosques. Sorprèn que sigui una persona tan accessible i de tracte fàcil; podria ser una persona a la qual els premis li han pujat els fums, però res més allunyat de la realitat (cosa que s'agraeix, la veritat).

És la primera conversa que faig, no diré entrevista per no ofendre a ningú, i estic un poc nerviosa; és curiós com canvien els sentiments quan ens hem d'enfrontar a una situació desconeguda, per molt que coneguem a la persona que tenim davant.

L'altre dia parlant amb Maria, em va comentar que el que més li agrada de les entrevistes és saber com anava vestit l'entrevistat, si era amable o un maleducat, si pren café; vaig pensar que a mi també m'agrada aquesta part de l'entrevista, perquè m'ajuda a saber que la persona a qui admire, és humana i que necessita cafeïna com jo.

Comence demanant-li per la pregunta que més avorrida té i la resposta em sorprèn:
«Has pres alguna vegada substàncies per a poder escriure? El poeta nace o se hace? I es lliga més si escrius poesia?»

La resposta que dóna Manel, a una d'elles, m'agrada molt: «el poeta se deshace», perquè crec que per a escriure poesia s'han de descompondre els sentiments i tornar a compondre'ls d'una manera curta, però meravellosa i precisa al mateix temps, cosa que em sembla molt difícil.

A banda de ser poeta, Manel Marí també és sociòleg, cosa que li ha fet no acontentar-se amb veure un fet, sinó en analitzar-lo per tal de trobar la causa i la reacció.

Una qüestió que m'interessava molt era la rutina de feina que segueix i que es basa, simplificant molt, en l'observació del seu voltant. «Agafar l'ordinador, mirar premsa i mirar per damunt de la pantalla; veus gestos, fenòmens, sentiments. Si hi ha alguna cosa que fa clic, intente desenvolupar-la al moment. Fa temps que vaig abandonar paper i boli. Tinc una carpeta plena de starters. Si trobe que tinc un cabal de poemes que poden ser un llibre, ja vaig més al tema: busque allò que em falta per tractar i allò que ja tinc i intente completar-ho.»

Per què poesia i no novel·la negra o històrica, li pregunte (sempre fascinada pel fet que algú trie fer una cosa tan difícil com em sembla la poesia): «...Comence a escriure poesia en l'adolescència (com gairebé tothom, tot i que després molts ho deixen), perquè és una manera d'expressar tot el torrent d'emocions i canvis que vius en aquell moment; és una manera de posar les idees en ordre. I si una cosa funciona, per què canviar-la? La mètrica se'm dóna bé; també he fet esquetx, guió per a televisió; qüestió d'ansietat, voler veure resultats immediats; és cert que un llibre de poemes no el veus acabat de seguida, però sí que com està compost de petits fragments, pots tenir una valoració més immediata.»

Manel em comenta que feia 10 anys que no havia tingut vocació per fer un llibre, però que es va adonar que tenia un grapat de poemes on el nexe d'unió era el tavernari. «Aleshores has de reflexionar sobre que vols escriure, fins que tens uns 40 o 50 poemes i després treure la tisora i ser autoexigent en tu mateix, per a les palmadetes en l'esquena ja estan els teus pares».

Quan li pregunte com sap que un poema està acabat em respon que mai, que un poema s'abandona, perquè sempre trobes alguna cosa per canviar. «Una novel·la pot tindre un capítol fluix i no passa res, però una cosa tan vocacionalment perfecta com un poema, no pot tindre un vers coix.»

Jo, que sempre que llegeixo poesia em trenque el cap intentant treure significats ocults a totes les paraules, no puc evitar preguntar-li si tot ho té mesurat al mil·límetre, si cada paraula que empra està pensada i reflexionada i clar la resposta és que, en un format on l'economia del llenguatge és tan important, els símbols, les metàfores, les comes... tot té el seu significat. Reconeix que, de vegades algun vers queda massa clar i que ha de reconduir-lo, perquè ell vol suggerir i que el lector siga qui construeixi l'emoció, el sentiment i no a l'inrevés.

No podia no preguntar pels seus poetes preferits: Bertolt Brecht, Blai Bonet, Maria Mercè Marçal, Isabel Garcia Canet o Emily Dickinson per posar alguns dels que nomena.

No vull acabar sense recomanar-vos especialment «Jo sóc la veu», que junt amb «Jo sóc la veu (2)» són, en paraules de l'autor, la poètica i la sinopsi del llibre.

I recordar-vos que aquesta vesprada podeu assistir a la presentació de Tavernàries a la Casa de Cultura d'Alboraia a les 19h.

Vos deixe el facebook de Manel Marí i un vídeo que van amb el poema «Jo sóc la veu».

https://www.youtube.com/watch?v=jgI0VXzYGsY
https://www.facebook.com/manel.mari

T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials

t f g+