Eco.

11 de Octubre del 2017

Hola! Atxim! Uf quanta pols! Espereu que endrece una mica... Crec que ara ja està millor. Quant de temps sense aparèixer per ací. Esteu tots? Sí, ja veig que sí. Com ha anat l'estiu? Espere que hàgeu gaudint de les vacances a un lloc fresquet, prop de l'aigua, sense mosquits i aprofitant la companyia dels vostres o assaborint la tranquil·litat de la soledat.

No sóc molt de parlar de mi, però crec que vos dec una breu explicació sobre per què fa tant de temps que no publique. El principal motiu és que he estat capficada en altres projectes, cal sumar l'embaràs, les obligacions com a mare i el fet que fa poc trobara feina; tot açò ha fet que el temps per a la meua passió hagi quedat reduït a zero.

Trobe a faltar escriure i per això intentaré tornar al ritme més o menys normal d'Una Habitació Pròpia. Posaré tot de la meua part perquè així siga i espere poder complir-ho, de fet ja tinc una paraula i un relat llests per a publicar, així que estigueu atents!

Canviant de tema, quan comences a escriure, mai saps on acabaràs i això ha sigut el que m'ha passat; aquesta entrada pretenia ser curta i informativa, però després dels últims dies, no podia deixar d'esplaiar-me una mica més, perquè la situació que vivim dia a dia em sembla molt important com per a no comentar res al respecte.

Ara més que mai, crec que cal centrar-se a ser positiu i mirar cap al futur sense oblidar allò que realment importa, les persones. Vivim una actualitat dura, governada per corruptes, impresentables i incompetents i per això crec que és responsabilitat nostra, demostrar-los que no tenen raó, que enfront de tot som persones, que poc importen les nostres creences, que no estem dispostes ni dispostos a què ens enfronten ni ens humilien.

Està en la nostra mà demostrar empatia, comprensió i tolerància; els extrems mai són bons. Les coses poden fer-se d'una altra manera, sense cap tipus de violència, escoltant a la persona que es té al davant i entenent-la com a tal, amb respecte. Vull que les meues filles visquen en pau, en un país, estat federal o el que siga que isca de tot açò lliure i democràtic, on el més important no siga el PIB, ni si penses/eres blau o roig o groc, sinó PERSONA; perquè els nostres avis ja saben que és una guerra i els nostres pares, que és una dictadura. Agafem tots aire, omplim els pulmons de tolerància i fem que les nostres filles i fills i nosaltres mateixos, ens puguem sentir orgullosos del nostre comportament.

I tornant a unahabitaciopropia.com dir-vos que torne carregada d'idees, tant per a relats com per al blog.

Ens veiem i llegim!

T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!

• sobre el blog