foto Roig (Qimono
Roig
-------

Aquell dimecres, Paula ja no va poder més. Estava cansada i decidida a canviar de vida. Havia estat cega durant tant de temps! La seua mare ja li ho deia «Ai! Paula, no es pot ser tan confiada!» Però que podia fer! No sabia ser d'una altra manera; ja en tenia prou! Estava farta que li prengueren el pèl. Assabentar-se'n que el cap havia fugit emportant-se tots els diners, havia sigut massa. Com no s'havia adonat del que passava? Sempre era educat i pareixia bona persona, qui ho hagués pensat!

Les llàgrimes d'impotència li rodolen per la cara mentre va a veure la mare. Pensa que la consolarà, però li diu que no li estranya gens, que el món està ple de poca-soltes i que ara s'haurà d'espavilar i trobar una altra feina. Més enfonsada encara va cap a casa; de camí s'adona que totes les botigues estan decorades amb «Cupidos», fletxes i cors rojos; a l'aparador de la Sucrera els pastissos de maduixes i nata amb forma de cor ho han envaït tot. «Odie Sant Valentí!» pensa Paula, amb el cor roig de ràbia.

Quan arriba al pis vol cridar, plorar i de sobte el timbre. Aclucant els ulls i aguantant la respiració, obri sense preguntar qui és; al replà de l'escala apareix Enric. Com sempre, va molt guapo amb americana, camisa i texans. I com sempre que el veu, el cor li fa un bot. Es posa nerviosa, comencen a suar-li les mans i les paraules se li amuntonen a la boca, però hui no vol comprar-li un altre llibre que no necessita. Té les prestatgeries plenes de volums que no ha utilitzat mai, perquè ella és així de pàmfila. No sap dir que no a ningú i tampoc a l'home que ven enciclopèdies.

El deixa passar, com sempre. Li posa un cafè i mentre ell li mostra uns exemplars nous, Paula només pot fixar-se amb un dels botons de l'americana, mig descosit. Li mostra una imatge d'una platja paradisíaca i s'imagina allí estirada amb una beguda a la mà, lluny de tots; de fons, la veu dolça i alegre d'Enric contant-li les virtuts del llibre que té entre mans: que si és molt interessant, que si molt bonic... Quan torna a mirar Enric a la cara, ha perdut tot l'encant. És com el seu cap, un pocavergonya que només s'aprofita d'ella. Cada vegada està més cabrejada.

Asseguda al menjador de casa, escoltant a aquell venedor parlar, nota com la rabia creix a dins seu; la cara li bull i les mans li tremolen. De sobte, sense ser gaire conscient, es posa dreta, li furta el llibre de les mans i li pega al cap; el copeja amb tanta força que per poc no perd l'equilibri. El venedor cau mort damunt la taula. La sang frueix per damunt del cobretaula blanc. Paula s'ho mira tranquil·la. No havia planejat allò, però es troba alliberada, com si pogués respirar per primera vegada. Va a l'habitació i prepara una maleta menuda.

De peu davant de la taula del menjador contempla com la sang ha format una bassa damunt de la catifa. «Quina llàstima, aquesta catifa m'agradava molt» pensa. Es posa l'abric i tanca la porta darrere seu, una platja preciosa l'espera.

T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!









Suscriu-te al nostre bulletí:
>>
[PARAR ANIMACIÓ]
Contacte · Avís legal · RSS