![[MENU]](/img/ico-menu.gif "menu")
![[FONT]](/img/ico-menu-font.gif "Canvia tamany de la font")
Mandonguilla
---------------
Hi havia una vegada una tenda de joguines molt gran; allí es podia trobar qualsevol joguet: trens, nines, cuinetes, trencaclosques, patinets... però el que més agradava a totes les xiquetes i xiquets, era un gran ós de peluix; tan gran era, que tenia una prestatgeria per a ell sol. Tots volien abraçar-lo i acaronar-lo i l'ós era summament feliç, però era tan gran que al final del dia seguia assegut en la prestatgeria. Fins que un matí gelat d'hivern un home qui ja havia vist alguna vegada, va entrar tot decidit i se'l va emportar cap a casa; l'ós va dibuixar un gran somriure.
Quan van arribar a casa, aquell home va dir als xiquets: «Aquest ós tan gran no es pot tocar, és per a Íria.» Així que l'ós va estar uns dies més tancat en una habitació, sol i trist. De tant en tant, la porta s'obria una mica i un xiquet ros treia el cap i deia: «Encara està, Aixa!» Aleshores apareixia un altre cabet i deia: «El papi ha dit que no el podem tocar, Niraix!» I la porta es tornava a tancar.
Uns dies després van tornar a pujar al cotxe i van anar a una casa on acabava de nàixer una xiqueta. Hi van haver moltes rialles, abraçades, més rialles i després molts adéus. L'ós va seure a un butaca blanca i aquella xica amb el nadó als braços va dir: « li direm Mandonguilla.» Van passar unes setmanes i ningú li feia massa cas, només aquella xica, que de tant en tant li deia: «Hola Mandonguilla!»
Els dies passaren i aquella nena ja no era tan xicoteta. Mandonguilla començà fent de suport per a , després també començaren a fer les migdiades junts i quasi sense adonar-se'n, Mandonguilla era el company de jocs d'aquella nena tan trapella. A li encantava tirar-se a sobre d'ell, li feia petons i quan ja era més fadrina li contava contes, li posava gomets i li deia a la mare: «Posa-li colònia a Mandonguilla també!». Dormien junts, dinaven junts i quan tornava de l'escoleta li feia una forta abraçada. Mandonguilla era molt feliç, però sens dubte el que més li agradava era poder estar amb després d'un mal son. s'arraulia al seu bracet i ell la protegia somiés coses boniques.
Aquesta és la història del nostre gran amic Mandonguilla i de com va arribar a les nostres vides, -les de pèl i abraçades suaus. I conte contat, conte acabat i açò no ha fet més que començar!
Per a Aixa, Niraix i Íria.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
---------------
Hi havia una vegada una tenda de joguines molt gran; allí es podia trobar qualsevol joguet: trens, nines, cuinetes, trencaclosques, patinets... però el que més agradava a totes les xiquetes i xiquets, era un gran ós de peluix; tan gran era, que tenia una prestatgeria per a ell sol. Tots volien abraçar-lo i acaronar-lo i l'ós era summament feliç, però era tan gran que al final del dia seguia assegut en la prestatgeria. Fins que un matí gelat d'hivern un home qui ja havia vist alguna vegada, va entrar tot decidit i se'l va emportar cap a casa; l'ós va dibuixar un gran somriure.
Quan van arribar a casa, aquell home va dir als xiquets: «Aquest ós tan gran no es pot tocar, és per a Íria.» Així que l'ós va estar uns dies més tancat en una habitació, sol i trist. De tant en tant, la porta s'obria una mica i un xiquet ros treia el cap i deia: «Encara està, Aixa!» Aleshores apareixia un altre cabet i deia: «El papi ha dit que no el podem tocar, Niraix!» I la porta es tornava a tancar.
Uns dies després van tornar a pujar al cotxe i van anar a una casa on acabava de nàixer una xiqueta. Hi van haver moltes rialles, abraçades, més rialles i després molts adéus. L'ós va seure a un butaca blanca i aquella xica amb el nadó als braços va dir: « li direm Mandonguilla.» Van passar unes setmanes i ningú li feia massa cas, només aquella xica, que de tant en tant li deia: «Hola Mandonguilla!»
Els dies passaren i aquella nena ja no era tan xicoteta. Mandonguilla començà fent de suport per a , després també començaren a fer les migdiades junts i quasi sense adonar-se'n, Mandonguilla era el company de jocs d'aquella nena tan trapella. A li encantava tirar-se a sobre d'ell, li feia petons i quan ja era més fadrina li contava contes, li posava gomets i li deia a la mare: «Posa-li colònia a Mandonguilla també!». Dormien junts, dinaven junts i quan tornava de l'escoleta li feia una forta abraçada. Mandonguilla era molt feliç, però sens dubte el que més li agradava era poder estar amb després d'un mal son. s'arraulia al seu bracet i ell la protegia somiés coses boniques.
Aquesta és la història del nostre gran amic Mandonguilla i de com va arribar a les nostres vides, -les de pèl i abraçades suaus. I conte contat, conte acabat i açò no ha fet més que començar!
Per a Aixa, Niraix i Íria.
T'ha agradat? Comparteix-ho a les xarxes socials!
![[PARAR ANIMACIÓ]](/img/balloon_paraani.png)